Escolta, Espanya

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment proper a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

La fossa de la desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més permanents en el temps.

En les primeres clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important i pròpia.

Espanya tampoc no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades, es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.

Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar aquell atzucac.

Posats a no escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura, els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.

Finalment, quan en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia i l’estat de dret, quan li ha calgut.

Els temes que he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat, llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen, entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.