Escoles, tribunals i llengua catalana
La proposta del govern espanyol de modificar el règim lingüístic de l'ensenyament a Catalunya envaeix competències de la Generalitat i vol imposar des de l'Estat el model que el PP, aquí minoritari, reclama de fa més de vint anys sense més suport que el de grups minoritaris i radicals. El projecte de llei pretén que els pares puguin optar perquè els seus fills segueixin els estudis en castellà i, en tots els casos, que el castellà ocupi gran part de l'espai que correspon al català. No permet, en canvi, que els pares puguin optar perquè tots els estudis siguin en català.
El president del govern espanyol assegura que això no comporta un perjudici per al català, que continuarem amb el model actual amb més castellà, i que l'únic que pretenen és protegir la llibertat dels pares que volen que els seus fills no siguin escolaritzats en la llengua del país on viuen i garantir el coneixement del castellà a Catalunya.
Si l'escola, àmbit on els infants i joves conviuen en català sigui quina sigui la seva llengua familiar, deixés de ser el contrapès a altres àmbits on el català no té presència, com passa en força llars, el coneixement del català per part dels no catalanoparlants disminuiria. Els infants que s'escolaritzessin només en castellà mai no aprendrien català.
L'objectiu del govern espanyol és dividir socialment Catalunya entre catalanoparlants -bilingües- i castellanoparlants -monolingües-. Es tracta que els fills dels castellanoparlants i dels procedents de la immigració no dominin el català i puguin viure a Catalunya exclusivament en castellà. Serà encara més freqüent que els catalanoparlants puguin relacionar-se entre ells en català, però hagin de passar al castellà per relacionar-se amb els altres. El gran èxit del sistema actual és que Catalunya és un sol poble, sense nosaltres i ells , cosa que ni la duresa de la crisi econòmica ni el debat sobre el nostre futur col·lectiu han esberlat. A la manifestació de l'11 de setembre i a la del 14 de novembre hi van acudir milers de persones sense que la llengua familiar fos determinant. Això és el que volen combatre des d'Espanya. El que volen és que a Catalunya hi hagi una comunitat aïllada de la realitat catalana, insensible als interessos propis del país, atenta només al que diuen els mitjans de comunicació estatals. Una comunitat que garanteixi la plena espanyolitat de Catalunya.
L'agressió al català com a llengua d'ensenyament ha fet passar desapercebuda una nova sentència del Tribunal Constitucional relacionada amb una altra matèria clau per al català com a llengua oficial: la de la necessitat que els jutges que exerceixen a Catalunya (i també fiscals, notaris, registradors i funcionaris de l'Estat) hagin d'acreditar el coneixement de la llengua catalana. El Constitucional considera que la competència per establir aquest requisit és de l'Estat, que s'ha negat reiteradament a admetre que els jutges hagin de saber català. L'Estatut del 2006 va establir-ne el requisit. La sentència del 2010 va declarar que s'ajustava a la Constitució però va "aclarir" que era l'Estat el que havia de dir com s'acreditava i l'Estat ha mantingut el règim de sempre: el català és prescindible.
La decisió va en la mateixa línia que la proposta de nou model educatiu: que hi hagi jutges, notaris i altres funcionaris que vinguin a Catalunya sense saber català, que no treballin en català, que puguin dir, amb impunitat i des de la posició de poder que el càrrec els atorga, " en castellano, que no le entiendo " i evitar, si volen, la integració al país on exerceixen. Un grup social poderós i exclusivament castellanoparlant.
La política lingüística que hem fet a Catalunya en els últims 35 anys, en l'àmbit educatiu i en altres àmbits, ha tingut l'objectiu inequívoc d'atorgar al català el paper social que li correspon com a llengua pròpia del país, objectiu que s'ha buscat de manera progressiva amb el ritme d'aplicació necessari perquè el país no es dividís en dos.
L'actitud del govern espanyol ha estat obertament contrària: impugnacions de lleis i de decrets, lleis desfavorables, menyspreus constants, cap norma favorable. Ara, amb les cartes damunt de la taula, s'ha tornat obertament agressiva. Constaten l'èxit col·lectiu que representa haver estès el coneixement social del català, haver guanyat àmbits d'ús que semblaven inassolibles i haver-ho fet buscant la integració de tota la ciutadania en un sol poble i no la segregació en dues comunitats.
El projecte d'una societat de ciutadans plurilingües amb el català, llengua pròpia del país, com a llengua de referència social és inviable dins l'Espanya actual. Per fer-lo possible, per mantenir la integració, per continuar sent un sol poble, no hi ha altra via que un estat propi.
