Les escoles bressol han estat sempre inclusives

Fa unes setmanes que l’Ajuntament de Barcelona explica com una gran novetat que el curs vinent s’obrirà una escola bressol inclusiva al districte de Gràcia. Un anunci que als més vells ens va generar perplexitat, perquè ja fa gairebé mig segle que les escoles bressol són inclusives; que hi hagi un desconeixement tan rellevant com aquest resulta preocupant. No perquè l’alcalde i el regidor d’Educació de la ciutat ho presentin amb tanta il·lusió, vehemència i entusiasme, creient que estan presentant una novetat revolucionària, sinó senzillament perquè hi ha algú que els ha enganyat.

Respectades autoritats de la ciutat: el curs 1966-1967 del segle passat, a Barcelona es va crear la Llar d’Infants, una cooperativa que avui forma part de la xarxa pública municipal, que va abandonar la paraula i el concepte guarderia per construir un espai educatiu per als infants de 0 a 3 anys. Aquell primer curs la Llar d’Infants era inclusiva. Els poc més de trenta nens i nenes que hi anaven eren considerats, primer de tot, persones. Entre ells n’hi havia uns quants amb greus dificultats socials, molt pobres, amb desnutrició i anèmia. Un tenia unes cametes totalment corbades com a conseqüència d’estar tot el dia al llit, feia patir molt. N’hi havia que tenien altres dificultats, en concret una nena amb síndrome de Down i una altra amb paràlisi cerebral.

Les escoles bressol han estat sempre inclusives. Sempre! I gairebé sempre sense mitjans. Ha estat la perseverança i l’extraordinària voluntat dels seus mestres, a qui cada patologia ha obligat a fer un pas per aprendre, el que els ha permès descobrir com afrontar personalment i en grup la dificultat que cada infant planteja.

Per nosaltres, inclusió vol dir fer una escola per a tots els infants, sense cap tipus de discriminació social, cultural, econòmica o per dificultats de caràcter físic, motriu, sensorial, psíquic, al·lèrgic, per diabetis o altres síndromes que no cal citar, perquè la llista seria molt i molt llarga.

Cal remarcar només una malaltia que va ser molt difícil d’acceptar: els infants malalts o portadors de la sida. És important situar-se en la dècada dels vuitanta, quan aquesta malaltia generava pànic a tota la ciutadania, perquè en aquells temps s’associava a la mort i per tant era molt difícil d’acceptar, també entre els mestres i les famílies. Però, tot i la pressió existent, quatre o cinc escoles bressol van fer el pas d’assumir la responsabilitat d’acollir aquests infants. Això va ser una feina exemplar, mai reconeguda.

La dita avui inclusió és, per tant, un element definidor de les escoles bressol. I per això és tan difícil de comprendre que ara es presenti com un fet nou o revolucionari, quan en el fons no hi ha res de nou; només, pel que sembla, molt soroll per no res, perquè garantir una escola bressol de veritable qualitat per a tothom és una responsabilitat pública.

Com és possible parlar d’ inclusió quan, a Barcelona i a altres ciutats i pobles de Catalunya, s’estan tancant grups? Perquè la realitat és que la crisi econòmica afecta amb duresa tantes famílies amb infants com en aquell curs 66-67 del segle passat, i la desnutrició segueix sent avui un greu problema social. Un problema que al segle XXI no s’ha de resoldre amb caritat, sinó amb justícia social. La justícia ha de poder aplicar-se respectant la dignitat dels que la necessiten i, per tant, ajustant les quotes a les possibilitats de cada família. En l’actualitat, les famílies i els infants que més necessiten l’escola bressol la necessiten no només per menjar, sinó també per poder gaudir d’un ambient adequat, i es veuen abocats a renunciar-hi. Un panorama paradoxal: nens i famílies exclosos i grups que es tanquen.

Per poder ser inclusiva, no només a Gràcia sinó a tota la ciutat i al país, a una escola bressol li calen uns mínims per poder atendre adequadament tots els infants, com per exemple un nombre d’infants reduït, molt per sota del nombre actual per grup, assequible per al mestre i amb el qual els infants es puguin sentir bé. El nombre total de nenes i nens també ha de ser limitat, perquè aquests es puguin conèixer i establir relacions regulars i estables. Una escola bressol de més de setanta infants i amb un nombre d’infants per grup desmesurat és un veritable despropòsit i fa inviable lainclusivitat per a tots.

Cal una escola bressol sense adjectius, una escola bressol que es fonamenti en els drets dels infants d’aquestes primeres edats. Una escola bressol acollidora, amb un ambient estimulant, un espai interior i exterior senzill (que no vol dir simple), amb uns mestres preparats i acompanyats per poder afrontar serenament la complexitat que la societat actual planteja a qualsevol educador responsable. Per tot plegat resulta tan difícil d’entendre que es faci tant de soroll amb una escola bressol que, si té alguna cosa nova, és que és massa gran.