Escola Tabàrnia
Director adjuntEls pactes de la Transició a Catalunya van incloure, com a element central, l’escola en català. Políticament, els catalans vam renunciar al pacte fiscal a canvi de tenir plenes competències en cultura, llengua i ensenyament. Socialment vam convertir això en un gran consens a favor de la immersió lingüística, concebuda com la via per evitar la segregació per idioma, i per garantir per tant la cohesió social i la igualtat d’oportunitats: tothom havia de tenir la possibilitat de saber el català, la llengua més afeblida.
Però els suposats grans defensors del consens de la Transició ja no respecten ni això. Són ells qui s’han carregat el règim del 78. Fa temps que busquen inocular a la societat catalana el virus de la guerra de llengües. Cs va néixer exactament per combatre la discriminació positiva del català i el PP ho porta a l’ADN i no vol que el partit de Rivera i Arrimadas li guanyi terreny en l’anticatalanisme. Competeixen per fracturar aquesta societat amb el discurs identitari. Competeixen en irresponsabilitat política, com els pitjors populismes xenòfobs.
Ho va dir molt bé divendres l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau: ara volen equiparar immersió lingüística amb independentisme. Igual com volen identificar independentisme amb violència o amb vulneració de l’estat de dret. Els qui vulneren els drets fonamentals i justifiquen la presó preventiva dels Jordis, l’Oriol i el Joaquim per les seves idees polítiques, els qui reprimeixen amb porres ciutadans que volen votar, acusen els altres de les seves debilitats democràtiques. Els qui voldrien espanyolitzar els nens -¿us enrecordeu de Wert, oi?-, els qui entenen la llengua com una arma d’adoctrinament, pensen que tothom pensa i actua com ells. Cree el ladrón que todos son de su condición.
Porten massa temps cultivant el ressentiment identitari i la por. Sembrant la divisió. Tant, que ja ni se n’adonen. S’han cregut les seves pròpies mentides. A força de repetir-ho i exagerar-ho s’han cregut que el castellà està discriminat a Catalunya. La realitat no compta: una realitat que diu que a Catalunya necessites el castellà per viure i, en canvi, pots fer-ho sense problemes si no saps el català. L’escola i l’administració pública són els dos únics oasis, i els volen diluir fent que ja no sigui necessari saber el català per ser funcionari i aigualint la immersió. Menys del 40% de la població parla habitualment en català. La llengua d’ús comú real és el castellà.
Un amic historiador em recorda que, quan es discutia l’Estatut de 1932, a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa es va publicar un acudit que feia: “Diuen que ens estimen, però no ens volen donar la llengua”. Ara directament ja ens la volen treure, ens la volen escanyar. Als anys 30 del segle XX el català era encara la llengua comuna al carrer, majoritària entre la població. Avui malda per no ser minoritzada al seu propi territori. Si el català no pot ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya, on ho serà?
L’independentisme no és identitari. L’unionisme, sí. La defensa de l’escola en català -un sistema, cal recordar-ho, que garanteix el coneixement del castellà- no es fa per imposar una llengua, sinó per donar-li una oportunitat, per salvar-la. És una manera d’evitar la fractura lingüística, amb dues comunitats diferenciades i aïllades. Respon a l’esperit d’un sol poble que volia Paco Candel, el defensor dels altres catalans, algú a qui la idea de Tabàrnia hauria deprimit.
Ara bé, mentre l’unionisme es dediqui a promoure la confrontació lingüística i a inventar identitats com Tabàrnia en lloc d’oferir un encaix respectuós i digne per a Catalunya dins Espanya, l’independentisme, malgrat el duríssim tràngol que ara passa, anirà endavant. Davant d’atacs a la convivència a través de l’escola, Catalunya seguirà caminant cap a la construcció d’un país per a tothom, parli la llengua que parli i pensi com pensi.
