“Pas l’école! Ne touchez pas l’école” És el crit desesperat d’una dona: "No, no ens toqueu l’escola!" Enmig de flames i destrossa, una dona corre darrere els joves vandàlics per demanar que preservin l’escola. Com si l’escola fos encara avui, enmig del món caòtic i la violència desfermada, un lloc a preservar, un temple del saber, un espai de pau i convivència. En una altra escola de banlieue han penjat a la porta d'entrada un full on es llegeix, amb un full quadriculat i una lletra infantil: “No cremeu les escoles si us plau. Gràcies", a sobre d'un somriure plorant.
Fa quatre nits que a França es viu una espiral de violència. El desencadenant ha estat la bala que un policia ha disparat a en Nahel, mort als disset anys. En Nahel ja no podrà tornar al seu lycée, on estudiava mecànica. La mare clama justícia pel seu únic fill, ho ha perdut tot. Era el primer cop que en Nahel conduïa un cotxe: com molts altres joves de 17 anys, volia sentir l’emoció de ser al volant; com tants d’altres, estava fent una infracció. I tenia dret a equivocar-se, però no tindrà dret a aprendre dels errors perquè un tret mortal ha segat la seva vida per sempre.
Còlera i incomprensió recorren els carrers de les banlieues franceses a París, Lió o Marsella, i en moltes altres ciutats. El dolor profund es transforma en ràbia. No hi ha sentiment més gran d’injustícia que el de la mort d’un jove innocent. La mort del Nahel a Nanterre ha despertat la ira dels més joves i s’ha anat estenent com una flama. Les imatges de vandalisme que corren per les xarxes, els saquejos de magatzems i supermercats, encomanen més vandalisme encara. I la indignació de les poblacions. Una indignació que recull l’extrema dreta per atiar el foc de les pors i la repressió. Una extrema dreta interessada a llegir els fets en clau de guerra de civilitzacions i disturbis racials. Interessada a reduir el conflicte a una qüestió identitària. Fa massa anys que els barris de les banlieues franceses concentren enormes dificultats, amb alts índex de segregació i de fracàs escolar. Són joves de segona, tercera i quarta generació que, malgrat haver nascut a França, segueixen sent considerats i etiquetats com a immigrants. Joves a qui se’ls neguen oportunitats, sovint en una situació escolar complicada. No se senten considerats per l’estat ni per les polítiques públiques, viuen cada dia el sentiment de ser rebutjats. Aquests dies ataquen i es revolten de manera especial contra centres comercials i equipaments públics: biblioteques, centres de salut i escoles. En un altre temps l’escola havia representat l’accés al saber, i era un lloc respectat. Avui, però, els joves estigmatitzats i precaritzats no se senten francesos, i comparteixen un sol sentiment: “L’escola m’obliga a anar-hi però m’exclou”.
L’esclat de la violència i la ràbia neix en les banlieues del sofriment, la pobresa i el menyspreu. Tanmateix, Éric Zemmour, el líder d’extrema dreta, dirà que es tracta d’“enclavaments estrangers”, i farà declaracions que apel·len a una “guerra racial”, atiant la ràbia. Els moviments i els partits d’esquerra no han sabut fer cap crida eficaç per a la calma. Philippe Meirieu, el gran pedagog de referència, escriu al seu tuiter: “¿Soc l'únic que em pregunto per què ningú de l'esquerra intenta explicar als manifestants (sense la certesa d'aconseguir-ho, evidentment) que entenem la seva ira però que si segueixen així estan donant tot el poder a una extrema dreta de la qual seran les primeres víctimes?”
L’école est finie és un documental de Julie Chauvin que es pot veure en línia, i que dona veu a cinc mestres. Tots cinc han deixat l'educació nacional per seguir la seva missió amb els infants en altres llocs. Són testimonis punyents d’una vocació desencantada, d’un sentiment d’abandó. Els mestres expliquen la passió de la seva professió, des de l'entusiasme dels inicis fins a la crisi en què s’han trobat i el desenllaç final: “Els que segueixen avui a l’escola són herois, hauran de parar algun dia o es posaran malalts, perquè no es pot suportar”. La pel·lícula també està dedicada "a la memòria de Christine Renon", directora de l'escola de Pantin (Seine - Saint-Denis), que es va suïcidar el setembre de 2019 després d’escriure una carta on qüestionava l'educació nacional i les seves condicions laborals, detallant "el seu esgotament", la solitud dels directius, les reformes incessants i contradictòries. Le Monde recull aquests dies el desconcert i la desesperació del professorat de les banlieues: “Estem vivint grans èxits als barris, els alumnes estan fent grans coses, però l'escola no pot lluitar contra tots els mals socials. Els formem en una ciutadania en la qual sovint no es troben en la seva vida quotidiana”, analitza un professor d'història i geografia a París. "Pas l’école!" és un crit de desesperació per preservar el futur enmig del declivi d’un model social i d’escola.
