L'Escola del Mar, any zero
Ensenyar història en una època de presentismes múltiples, narcisismes mediàtics i negacionismes d’estar per casa és una tasca difícil. La història esdevé una nebulosa per totes les coses oblidades que no hem viscut en primera persona. Parlar de commemoració o de centenaris en aquest context resulta, pel cap baix, una feina ben galdosa. Tanmateix, ens cal fer un esforç col·lectiu per demostrar a les noves generacions que el valor del passat és que és aquí mateix, entre nosaltres. Això els joves ho entenen molt bé quan aconseguim trobar un llenguatge per fer-ho visible.
Fa cent anys obria les portes a Barcelona una escola excepcional: l’Escola del Mar. Un dels edificis més emblemàtics dels Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona, creats per Manuel Ainaud. Dissenyada i construïda per l’arquitecte Josep Goday, aquesta escola estava situada a la platja de la Barceloneta, amb una estructura de fusta, elevada per un conjunt de pilastres de la sorra, amb el mar al davant. Octavi Fullat Genís, de 93 anys, recorda l’escala de cargol que conduïa a la platja a l’hora d’esbarjo, la llum intensa al final dels graons i l’olor del mar que s’hi enfilava. Els nens i nenes d’aquesta escola eren habitants del barri de la Barceloneta, però també venien d’altres llocs de Barcelona, amb el tramvia i el distintiu al braç dels Grups Escolars. L’escola funcionava com una república d’infants, amb càrrecs escollits per la quitxalla. La idea de la vida social, inspirada en la proposta d’Ovide Decroly, alimentava la il·lusió d’una societat més justa i, sobretot, més culta i civilitzada. L’optimisme del seu director, Pere Vergés, de la generació de grans mestres renovadors, així com la seva exigència en les coses ben fetes, va convertir aquella experiència en una cosa única. L’escola va ser bombardejada pels avions de Mussolini l’any 1938. Només van quedar les pilastres de pedra, dretes i mudes al bell mig de la runa. Sortosament, cap infant ni cap mestre va prendre mal.
A classe d’història de l’educació hem fet servir la Memòria Digital de Catalunya per anar a visitar aquest lloc abans que les bombes el destruïssin. Hem llegit el número 2 de desembre de l’any 1933 de la revista Garbí, creada pels infants com una publicació mensual. En aquest número, Lluís Nonell, de 14 anys, i Miquel Ybarz, de 12 anys, expliquen el funcionament dels colors de l’escola i la distribució dels càrrecs. També fan una descripció detallada dels obstacles de la vida col·lectiva, de les enveges i de les rivalitats: “Alguns nois han canviat de classe i han sortit noves revistes. Ara podem dir que en fan totes les classes, però cada una té un caire ben seu, perquè parla de les seves coses i ha desaparegut del tot la crítica grollera. Es critica, sí, però serenament”. Eugènia Nonell, de 14 anys, publica una redacció sobre el mar: "Des de l’escola veig el mar. De tant veure’l he après a sentir-lo i a estimar-lo". En comentar a classe aquestes paraules escrites, es fa com un silenci dens. Quedo sobtada en descobrir algunes estudiants amb els ulls amarats de llàgrimes.
Aquests nens ja són morts, però les seves veus encara ressonen per a nosaltres, avui, a les pàgines digitalitzades del número 2 de la revista Garbí, any 1933. Un dia, i gràcies a la digitalització, els joves estudiants de magisteri es commourien en llegir les seves ratlles. A primera hora del matí, l’Eugènia, en Miquel i en Lluís eren allà amb nosaltres, asseguts a tocar, amb l’esperança als llavis. Una de les lliçons de la història és que hi ha coses que les bombes no han pogut arrossegar.
L’escola pública que porta el nom Escola del Mar i també la Fundació Garbí - Pere Vergés són exemples d’un llegat que no s’ha ensorrat. Tanmateix, allà on era l’escola hi ha quedat el sot dels estralls de la guerra. L’arquitecte Marc Cuixart va proposar a l’Ajuntament de Barcelona reconstruir l’edifici de l’Escola del Mar com a centre de debat i de memòria. Faria tanta falta! També s’ha demanat suport institucional per als actes de commemoració de l’Escola del Mar el 2022. Tanmateix, les vacil·lacions han fet acte de presència cent anys després. Hi ha qui hi dona suport amb determinació. D'altres flaquegen. Per què?
L’Escola del Mar, any zero, hauria de ser un punt d’inflexió social i institucional. Una celebració del que aquells nens anomenaven “portar la vida a fora.” Sembla, però, que els sots de les bombes d’avui, les mentalitats eixarreïdes, encara fan tremolar, lleugerament, el terra que trepitgem.
