A l’escola les dificultats també són globals
Llegeixo: “El 65 per cent dels alumnes de quart de primària gairebé no saben llegir”. I també: “Segons el Consell Escolar, a l’inici de sisè de primària la majoria d’alumnes ignoren el sentit de les fraccions més simples. Una falta de comprensió que s’allarga entre la meitat dels alumnes de quart d’ESO”. Segons aquestes informacions, els experts creuen que els mestres han adoptat un sistema defectuós per ensenyar a llegir, i el mateix pel que fa a les matemàtiques. Les citacions, però, no són literals. Les he adaptat als nivells que ens corresponen, com si fossin d’aquí. En el primer cas, la informació és de The Free Press (www.thefp.com), del febrer d’enguany, i fa referència als alumnes de quart grau a Nord-amèrica. Hi ha l’impacte del covid, però sobretot els problemes estructurals del sistema educatiu de què tot just ara es comencen a reconèixer les conseqüències. En el segon cas, es tracta d’una nota del Consell Científic d’Educació Nacional que avalua l’entrada a sixième a l’escola francesa. N’informava Marianne (www.marianne.net) el setembre passat.
No voldria que ningú pensés que recorro a allò de “mal de molts, consol de necis”. De cap manera. Però recordem que el passat mes de maig l’ARA ens informava que segons l’informe PIRLS 2021 els alumnes catalans anaven un curs per darrere en comprensió lectora respecte dels alumnes madrilenys. I el que ara vull assenyalar és que fins i tot sistemes tan sòlids com el francès o àmpliament estudiats i avaluats com el nord-americà també trontollen. No només en economia, sinó que en educació els problemes també són globals.
La meva intenció, doncs, no és buscar consol en els problemes dels altres sinó observar que arreu, amb les seves especificitats, es repeteixen problemes molt similars. ¿Que no és a tot el món que s’està discutint l’impacte de les xarxes socials en els aprenentatges? ¿I que no ha canviat el paper dels pares en relació amb l’escolaritat? I els canvis demogràfics, que són innocus? Posem el cas del PIRLS, en què alguns parlaven de “debacle” i “desplome”. Sí: Catalunya té un 507 de comprensió lectora, Madrid un 539 i Astúries un 550. D’acord. Però hi té res a veure que aquí, el 2021, hi hagués un 14 per cent de nens estrangers de 10 anys, a Madrid un 11,6 i a Astúries tan sols un 4,4? Així, ¿el 507, el 539 i el 550 comparaven l’èxit i el fracàs de cada sistema escolar, o més aviat composicions socials diferents?
També cal saber observar sense prejudicis a l’hora de voler millorar les expectatives educatives. Aquest octubre, The New York Times publicava un reportatge en què s’explicava que entre l’escola pública nord-americana, la que depèn del departament de Defensa –66.000 estudiants fills de militars i funcionaris– és la que, als 13-14 anys –proficient eigth graders– i per al període 2013-2022, obté amb diferència la més gran millora de resultats, i se situa al capdavant de tots els Estats Units. I cal fer constar que és una escola especialment inclusiva per raó d’ètnia –només 4 de cada 10 són blancs– o a nivell socioeconòmic: hi conviuen els fills de militars de més baixa graduació amb els de més alt nivell. Martin West, professor d’educació a Harvard, ironitza dient que si el departament de Defensa fos un estat, tothom aniria a veure com ho fan. I què fan? Entre més, tothom té casa, feina i sanitat pública. Els mestres estan més ben pagats que a la resta de la pública i en poden triar d’experimentats. La inversió per alumne és alta, per exemple, més del doble que la d’Arizona. I també compta molt l’existència d’un model no sotmès als capricis de cada municipi i una reforma que en sis anys ha comportat la formació dels mestres, una coordinació global i un increment del nivell de rigor exigible en els aprenentatges.
No cal anar tan lluny per estudiar i aprendre de casos d’èxit, que també en tenim de ben a prop, tant entre l’escola pública com entre la concertada, que també és un servei públic. Amb l’avantatge de no haver-les de buscar en un departament de Defensa, que no cal dir que seria objecte de tota mena de sospites i prejudicis. Però repeteixo les dues idees bàsiques que defenso. U, que en educació cal observar amb una mirada tan ampla com sigui possible i comparar amb molt de rigor per poder analitzar les veritables causes d’unes dificultats que són similars arreu del món, ni que això vulgui dir que ja no podem penjar les culpes de tots els mals al nostre govern o als mestres d’aquí. I dos, que sobretot cal aprendre sense prejudicis dels que se’n surten millor.