Aquests dies que l’educació està en tots els debats, un tema recurrent és el de la pèrdua d’autoritat a l’escola. Es debat a les xarxes, als mitjans, a les sales de professors i als seminaris a la universitat amb alumnes, futurs docents, preocupats per com gestionar l’aula. Tot va a parar al fet que, cada cop més, els alumnes són maleducats i no tenen el respecte d’abans a la figura del mestre. Semblaria que a l’escola res no funciona i el malestar docent és fruit d’una professió que es viu encara massa sovint en solitari. Com hem arribat a aquest relat catastrofista de l’escola que ho envaeix tot?
La primera constatació respecte a l’autoritat docent és que tot i tenir unes particularitats molt pròpies del nostre context i de la nostra història, el debat no és exclusiu de Catalunya. Només cal mirar al país veí i veure els esforços que estan fent el president Macron i els seus successius ministres per augmentar l’exigència a l’escola. Presumiblement per retornar el poder als mestres: poder per fer repetir, organitzar grups de nivell a l’aula, imposar l’uniforme, fer més difícils els exàmens i, en definitiva, poder per controlar i sancionar els alumnes. Ara bé, és aquest poder la mena d’autoritat real que un mestre necessita? La possibilitat de prohibir i sancionar, retornarà al mestre l’autoritat que tant desitja?
L’extraordinari film La sala de professors, dirigit per Ilker Çatak, és una de les millors pel·lícules per interpretar el món educatiu dels nostres dies. Tot passa entre murs en un institut de secundària a Alemanya. I hi apareixen un seguit d’elements que ens són comuns: el món de l’assetjament escolar, els prejudicis racistes, l’intervencionisme de les famílies, la diversitat de criteris dels mestres, la inseguretat i la terrible soledat de la jove mestra que es veu qüestionada pels companys i per les famílies. La seva estimació tant pels alumnes com per la professió no la salven de l’experiència de la pèrdua d’autoritat, sobtada, d’un dia per l’altre. Els seus alumnes deixen de seguir les normes i comencen a faltar-li al respecte fins a fer impossible fer classe. I un es pregunta: què s’ha trencat?
El que és més sorprenent del film és que tot passa a dins del centre i alhora tot ens parla del món de fora de l’escola, que entra a les aules per mil escletxes. Parla d’uns valors socials dominants que s'allunyen cada cop més dels que promou l'escola: els de la immediatesa i la gratificació instantània, el consum i l’individualisme extrem, l’acceleració digital. Tots molt allunyats de la paciència, la perseverança i l’esforç necessaris per aprendre, i de la col·laboració i l’altruisme que es promouen a l’escola. El conflicte que viu la jove mestra ens revela de manera eloqüent que l’escola sola no pot, i que ha de treballar cada cop més amb les famílies.
Quina crisi d’autoritat es viu a la pel·lícula? No és tant un tema de control com de trencament de confiança mútua i de la coherència i la integritat de la mestra davant dels alumnes. També davant de les famílies. Tanmateix, sovint es parla de crisi d'autoritat a l'escola per referir-se a una concepció autoritària de l'autoritat, associada a una suposada “edat d'or” antiga en què l'autoritat s'hauria exercit de manera natural. Una autoritat que va tenir molts efectes nocius a causa de la imposició i el domini del mestre envers l’alumne. Obrim els ulls: la relació d’obediència incondicional i de submissió no retornarà l’autoritat moral al mestre. On és el malentès del que anomenem “autoritat”? I quin és el malestar que es viu avui en la professió? La crisi d’autoritat no és tal vegada reduïda a una crisi d’autoritarisme? La crida al retorn a aquestes pràctiques també és ambivalent, en un moment en què la majoria les rebutgen i el que volem és que els alumnes tinguin criteri propi i sàpiguen pensar per ells mateixos. O potser no és prioritari tenir una relació crítica amb la veritat en un món que arrossega els alumnes a sotmetre’s cegament?
El dèficit d’autoritat educativa té molt a veure amb els contravalors que predominen i que posen en qüestió l’escola. Però també amb la capacitat i la preparació dels mestres per establir relacions basades en el respecte mutu, la coherència, la participació dels alumnes, l'establiment de límits clars, la comunicació oberta i la valoració dels èxits. Els docents que no volen exercir l’autoritat –aquells a qui no els agrada “fer de policia”– demostren que l'autoritat continua tenint una connotació pejorativa i que el seu exercici seria responsabilitat d'altres professionals o de la família. Hem canviat d’època. Avui, ras i curt, limitar la professió a l'ensenyament de coneixements mentre s’enyora l'autoritat del passat –al mateix temps que es constata que els alumnes no són com els esperàvem– és abdicar de la responsabilitat pedagògica i educativa. Ara bé, aquesta responsabilitat no es pot exercir ni s’ha d'exercir en soledat, la col·laboració dels docents entre ells és clau, com també ho és l’aliança amb les famílies. Només des de la col·laboració i el reconeixement mutu es pot construir el benestar docent i l’autoritat educativa.
