La notícia de la seva mort ens fa recordar Antonio Escohotado, un autor representatiu d'una certa idea de la contracultura a Espanya. Són part de la generació nascuda als anys 40, i, com a escriptors i pensadors, es van formar emmirallant-se en els moviments estudiantils de Berkeley (i de París, i de Praga), en la Revolució Cultural de Mao i en la Cuba de Fidel, així com en l'anomenada cultura de les drogues, en la qual es va especialitzar Escohotado. Eren els temps dels àcids, dels bolets i del peiot, de la poesia lisèrgica, del pensament expandit, d'obrir les portes de la percepció (Jim Morrison dixit, a partir de William Blake) i de reivindicar les borratxeres i els fumadors d'opi de Baudelaire, Rimbaud i els maudits com Sade, Laforgue, Artaud o Bataille (i els seus nets americans: Burroughs, Leary, Ginsberg, Kerouac, etc.). Escohotado va ser autor d'una Historia general de las drogas que va adquirir una certa aurèola mítica. Avui, encara pot tenir algun interès la part historiogràfica de l'obra, tot i que és molt més discutible el seu contingut “filosòfic” (Escohotado no tenia inconvenient a presentar-se com a autor d'una “fenomenologia de les drogues”). En general, tota la retòrica i l'enorme quantitat de fulla impresa que es va generar entorn de les drogues va degenerar immediatament en coartades pretensioses per anar de farra i tenir sexe fàcil, i en un discurs que, pretenent ser transgressor, era, en realitat, profundament reaccionari. Res no et fa tan fàcil de controlar com viure penjat d'un globus, encara que el globus estigui inflat amb alcohol i àcid. I el mercat mai ho tindrà tan bé per conduir els joves com a través dels moviments juvenils suposadament rebels, des del punk d'ahir fins al trap d'avui: juntament amb les drogues i l'alcohol, eines per controlar la ciutadania.
Com altres del seu temps, Escohotado va voler ser eclèctic i transversal, i això el va dur a escriure sobre una multitud de temes: no endebades era sociòleg, una titulació que durant una colla d'anys va equivaldre a una mena de llicència per opinar sobre qualsevol cosa. També es presentava a ell mateix com a filòsof, una impostura a la qual encara tendeixen els xarlatans d'avui, perquè la majoria de la gent no gosa replicar a un que diu que és filòsof.
Com que deia que no volia ser ubicat ni a la dreta ni a l'esquerra, es definia com a liberal i era en realitat (com solen ser els que es qualifiquen a ells mateixos com a liberals a Espanya) profundament de dretes: i de la pitjor dreta, la que reivindica el franquisme contra el qual ell se suposava que s'havia revoltat. En els darrers anys ja no citava Hegel sinó Ortega y Gasset (i encara el citava malament); sostenia que, a Catalunya, la població havia estat sotmesa a un rentat de cervell durant seixanta anys, i defensava que Vox i Santiago Abascal eren “conservadors”, menys hipòcrites que els també “conservadors” (però més “venuts al sistema”) del PP. No són contradiccions, és impostura. Funciona bé en societats mancades d'educació i exigència.
