Escòcia: democràcia i legalitat

La decisió del Tribunal Suprem britànic de denegar un referèndum d’independència a Escòcia ha tornat a mostrar les desavinences entre la democràcia i el constitucionalisme. Normalment, aquests dos conceptes suposen un matrimoni que no presenta crisis greus en el cas d’estats uninacionals. Tanmateix, en estats plurinacionals la relació resulta estructuralment conflictiva. Forma part de la col·lisió entre el liberalisme polític i la democràcia, un tema clàssic de la teoria política contemporània.

Una raó bàsica d’aquest conflicte és que en el constitucionalisme sol prevaldre una interpretació unitarista del demos que constitueix una democràcia, quan la realitat empírica mostra que, en alguns casos, existeix una pluralitat de demos nacionals (demoi). 

Les teories clàssiques de la democràcia, siguin liberals o republicanes, no argumenten sobre quin és o ha de ser el demos o els demoi d’una democràcia. Normalment, es tracta d’una qüestió que el constitucionalisme tradicional dona per sobreentesa –només hi ha un demos per democràcia–, mentre que la realitat dels contextos plurinacionals indica la rellevància i conveniència que es plantegi una democràcia amb diversos demoi. Això resulta clau en el moment de regular drets i llibertats individuals i col·lectius, institucions, competències, models territorials, la política internacional, etc. Els esquemes unitaris esdevenen poc funcionals. De fet, tots els estats plurinacionals mostren problemes de legitimitat (incloses les federacions).

Pel que fa al cas escocès, resumim en deu punts d’urgència alguns aspectes destacables de la decisió del Tribunal Suprem britànic:

1. La decisió suposa un cop important per a les aspiracions i l’estratègia actuals del secessionisme escocès. S’ha pres una via de risc que ha estat bloquejada.

2. La denegació d’un referèndum força el govern i el Parlament escocesos a canviar d’estratègia. Convocar eleccions plebiscitàries pot resultar contraproduent per a les seves aspiracions. No serien un substitut del referèndum, ni en termes interns ni en termes internacionals. De fet, catalanitzaria la realitat escocesa, cosa que no té gaire interès per a un moviment que viu en una cultura política molt més civilitzada que l’espanyola en termes democràtics.

3. El Tribunal ha argumentat tan sols des d’una interpretació de la legalitat (llei escocesa de 1998, competències), en contrast amb el que en el seu moment va fer el Tribunal Suprem canadenc, quan va introduir reflexions polítiques més enllà de la legalitat: va esgrimir que el constitucionalisme era només un dels quatre principis de la Constitució (juntament amb la democràcia, el federalisme i la protecció de les minories). I que cap d’aquests principis era superior als altres.

4. Quan el repte és de caràcter fonamentalment polític s’aprecien bé les limitacions dels enfocaments merament jurídics. La decisió del TS britànic incentiva veure les Constitucions i les lleis més com a part del problema a resoldre que com una font de solucions (cal recordar el caràcter tortuós de la unió entre Anglaterra i Escòcia en termes històrics). 

5. L’argument que Escòcia no té dret a l’autodeterminació perquè “no és un poble oprimit” mostra un desconeixement dels enfocaments actuals de la legitimitat liberaldemocràtica en contextos amb minories nacionals. Refugiar-se en les interpretacions conservadores del dret internacional (que tampoc són totes) no representa cap eximent d’obsolescència analítica.

6. Resulta cínic que el Tribunal britànic digui que en cas que celebrés un referèndum, ni que fos consultiu, el resultat tindria efectes pràctics perquè tindria “autoritat política”. S’arriba a dir que el referèndum seria “negatiu per a la democràcia” [sic]. 

7. A mitjà termini, crec que aquest tipus de qüestions han de plantejar-se en termes europeus (UE, Consell d’Europa, OSCE) per tal que es reguli de manera ordenada el reconeixement de les col·lectivitats nacionals i l’acomodació de les seves reivindicacions. La qüestió general és com compaginar les legalitats (interna, europea i internacional) amb la legitimitat democràtica que suposen les nacions minoritàries, inclòs el dret a separar-se del seu estat. Cal recordar, per exemple, que Escòcia va votar molt majoritàriament (62%) a favor de romandre a la UE. 

8. Si no hi ha sortides legals, s’incentiva que internament es produeixin mobilitzacions ciutadanes insurreccionals en contra d’unes unions basades en la coacció, i no en el consens procedimental dels resultats de referèndums.

9. El problema de fons no desapareixerà. Seguirà present en la política interna dels estats plurinacionals i previsiblement també estarà present en la política europea del futur pròxim. 

10. La democràcia i el constitucionalisme mostren dimensions conflictives en els valors, objectius, interessos i identitats col·lectius. Trobar una acomodació mútua és propi d’una democràcia liberal avançada. El Regne Unit ha perdut una oportunitat de fer-ho. Recordem Woody Allen: “Alguns matrimonis acaben bé; d'altres, en canvi, duren tota la vida”.