Liz Truss ha durat 45 dies com a primera ministra del Regne Unit i ha batut el rècord històric de brevetat d’estada a Downing Street. Tres dies després de rebre l’encàrrec de formar govern en la ja cèlebre audiència reial a Balmoral, va morir la reina Elisabet, i van començar onze dies de dol nacional, cosa que aprofundeix encara més en la plusmarca, perquè en el càrrec només s’hi haurà estat un total de 31 dies hàbils.
Com havia de ser de desastrós el seu pla fiscal i econòmic que una gran rebaixa d’impostos com la que va prometre (rebaixa d’impostos finançats amb diners que no tenia), en comptes de ser saludada amb eufòria pels mercats financers com és habitual en aquests casos, va enfonsar la lliura esterlina al nivell més baix en 37 anys en relació amb el dòlar. Això revela que vivim en uns temps en què ja no són el que eren ni els mercats, ni la lliure esterlina ni els lideratges del sempre estirat Partit Conservador britànic, que en dotze anys i mig haurà donat cinc primers ministres (més que presidents de la Generalitat).
És una constant del nostre temps a tot arreu: és relativament fàcil arribar al poder però és molt més difícil mantenir-s’hi. La barreja de conjuntura internacional cada dia més incerta, el Brexit que no està sortint bé i el tacticisme conspiranoic dels partits proporcionen líders (per dir-ho a l’antiga) que no aguanten gaires estrebades. Truss, ni la primera.
A qui li va molt bé l’escenari és a la primera ministra Nicola Sturgeon, que, sense fer res, no para d’acumular raons per convèncer els escocesos que uns veïns tan disfuncionals com els anglesos són perjudicials per al futur d’Escòcia.
