Quan algú planteja com a dicotomia el que ofereix més de dues sortides possibles, comet la fal·làcia lògica del fals dilema. Diria que la política catalana està atrapada en un seguit de falsos dilemes que impedeixen avançar.
El principal té a veure amb les negociacions de formació de govern, i les perspectives per a la legislatura que s’enceta. Canvi o continuïtat, se’ns diu. O hi ha un canvi de majories i d’aliances, o tindrem una reedició de la legislatura passada, insisteixen alguns. Però no és veritat.
Certament, l’aritmètica parlamentària, tossuda com és, deixa poc marge a fórmules alternatives en el context actual. Per molt que s’entesti en la desconcertant negació de la realitat, Salvador Illa no tindrà suports per ser president de la Generalitat. Per tant, l’opció més probable és que es reediti alguna versió de la majoria de la investidura de Quim Torra. Hi ha majories possibles, és cert. I això és important, potencialment. Però en qualsevol càlcul raonable de probabilitats, el pacte independentista ha de considerar-se com l’opció més probable.
Ara bé, això no vol dir que la Generalitat estigui condemnada a repetir la legislatura passada, que no ha estat precisament reeixida. Primer, perquè el context polític i social ara és tot un altre. Segon, perquè els protagonistes han canviat. I tercer, perquè hi ha hagut un canvi clau en l’ordre dels factors. El fet que Esquerra Republicana pugui acabar tenint la presidència seria una novetat important. Això és important en qualsevol govern, però encara més en una institució de tradició fortament presidencialista com la Generalitat. I juntament amb el fort creixement de la CUP, planteja necessàriament un escenari diferent al del passat recent.
Tot això hauria de permetre obrir una nova etapa en diversos fronts. Primer, en les relacions dins del Govern i dins de l’independentisme. La curta distància que separa ERC de Junts pot fer més complicat l’acord intern, com ha passat aquests darrers anys. Però el temps va passant, els números els forcen a entendre’s, i uns i altres tenen una certa obligació de no repetir la dinàmica de desavinença pública i constant.
Un altre front en què s’hauria d’obrir una nova etapa és en el de la governança de Catalunya. Tot i que una part de l’independentisme segueix atrapada en el fals dilema entre independència o autonomia, el gruix del sobiranisme és conscient que les institucions d’autogovern són el principal instrument de construcció de sobirania, de construcció de país en el sentit ampli, i de propaganda pel fet de ser-ho. Per això la credibilitat i el prestigi de les institucions pròpies, i l’ambició social i redistributiva, sobretot en un context com el que tenim, són un element necessari de qualsevol projecte independentista.
Si el nou govern és capaç de plantejar una agenda ambiciosa de polítiques públiques en clau transformadora estarà ajudant el país i contribuint, alhora, a l’horitzó de plena sobirania. A més, aquesta agenda hauria de poder trobar complicitats importants al Parlament que vagin més enllà dels partits independentistes. I això té una gran importància política, perquè pot ser la passarel·la per a molts acords de país, presents i futurs.
Finalment, el nou escenari també hauria de permetre explorar a fons quin recorregut té el diàleg i la negociació amb l’Estat, si és que en té. Si els partits que van signar l’acord de constitució de la taula de diàleg ocupen les dues presidències, ja quedaran poques excuses. Aquest diàleg, que de moment no ha funcionat, hauria de complementar-se amb altres espais o instruments de diàleg, dins de Catalunya i a l’exterior, i dins i fora de les institucions. Ara hi ha temps, tot i que el temps no és infinit. La taula de diàleg neix d’un acord d’investidura i té, per tant, un horitzó prefixat: com a molt, durarà el que duri la legislatura estatal. És a dir, a tot estirar s’esgotarà el novembre del 2023.
Si l’independentisme fa, en aquest període, una aposta política clara per la resolució negociada i se’n surt, el país avançarà. I si aquesta aposta fracassa, cosa que és altament probable, això hauria de permetre plantejar-se -amb més força, suports i credibilitat interna i externa- escenaris alternatius per a la resolució democràtica. Perquè l’oposició entre diàleg i unilateralitat és, precisament, un altre fals dilema dels que tenen enfangat i despistat el sobiranisme.
