Esclata la guerra del fang
Felipe González va perdre el poder a causa de la corrupció del seu govern, sota la gota malaia d'aquell "Váyase, señor González" que Aznar repetia obsessivament. Aznar va arribar a la Moncloa com a paladí contra la corrupció, i per donar exemple va fer fora del càrrec qui aleshores era el president de les Balears, Gabriel Cañellas, a fi de deixar clar que Aznar era implacable amb els que ficaven la mà a la caixa (Cañellas era efectivament corrupte, però també era un president acabat de reelegir pels votants, cosa que ja indicava la peculiar manera aznariana d'entendre la democràcia).
Aznar va acabar sent president d'un dels governs més corruptes de l'Europa de finals del segle XX, però no va caure per això. De fet, no va caure: se'n va anar després de dos mandats, i la derrota la va deixar al seu successor, Rajoy, enmig del que segueix sent, amb diferència, l'escàndol pitjor de la democràcia espanyola: la participació d'Espanya a la guerra de l'Iraq i la seva conseqüència directa, que van ser els atemptats de l'11-M a Madrid. Zapatero no va marxar del poder per la corrupció, sinó per no haver sabut mesurar la crisi financera del 2008. Després, Rajoy (i el seu alter ego, M. Rajoy) sí que va perdre el poder a causa de la corrupció, i de la moció de censura que li va presentar Pedro Sánchez. Ara, el PP vol tornar-li la jugada, tot i que per fer-ho necessitaria sumar, als seus vots i als de Vox, els de Junts i/o el PNB. Això darrer no sembla, ara com ara, possible.
Ara bé, que la moció de censura no sigui factible no vol dir que no li pintin bastos a Sánchez. Durant el seu mandat, la dreta espanyola ha extremat com mai els seus posicionaments i les seves estratègies, fins al punt que els consensos i els sobreentesos de fons que unien el PSOE i el PP, com a partits sistèmics, semblen haver-se trastocat per complet. Hi ha fins i tot un factor no del tot trivial, i és l'animadversió personal que professen els líders de la dreta espanyola (els polítics i els mediàtics) cap a l'actual president del govern espanyol. Hi ha un component visceral –que en principi hauria d'estar exclòs de la política professional– en els atacs contra Sánchez, i això ho fa tot, també, més brut.
Sigui com sigui, la dreta està ara convençuda d'haver trobat el desllorigador, la poma podrida, que no era altre que el qui fou durant molt de temps home de màxima confiança de Pedro Sánchez, José Luis Ábalos. Hi ha encara un altre factor, i és que Sánchez és un president enemistat amb la cúpula judicial: això, per exemple, ha permès prosperar la causa contra Begoña Gómez, per esperpèntica que sigui (aquest mateix dilluns, la Fiscalia ha rebutjat el recurs de la defensa de Gómez contra el jutge Peinado). Com que el PP té els peus tant de fang en matèria de corrupció, és d'esperar que el PSOE no es quedi de mans plegades i que aviat apareguin fortes revelacions sobre Feijóo, Ayuso i alguns dels seus predecessors. La guerra del fang ha esclatat (mai més ben dit), i és previsible que la política espanyola hi quedi encallada. L'obscenitat està garantida.