“Escampa fake news, però això no li passa factura”, ens exclamem. “Com poden ser els seus votants tan estúpids de creure’s les mentides que diu?”, ens preguntem.
Quan Donald Trump diu que “els immigrants haitians de Springfield es mengen els gossos” el seu seguidor no entén que vulgui dir que els haitians agafin les mascotes i les facin a la brasa. El que entén que vol dir és que “tenen uns costums estranys, que ens fan arrufar el nas”. Quan el govern espanyol parlava de “actos tumultuarios” durant el Procés i es parlava de la “violència ambiental”, els partidaris de la unitat d’Espanya ja comprenien que no volia dir que allò fos un tumult i que en l’ambient es pogués “percebre” violència, sinó que el que demanaven els independentistes era perillós per als seus interessos i sentiments. En un altre sentit, quan l’esquerra parla de “violència sexual” en referir-se al “piquito” no consentit a Jennifer Hermoso, cap dels partidaris de l’esquerra entén que allò sigui equiparable a una violació o a un abús, entén que el personatge és masclista.
Les fake news són les exageracions o tergiversacions de les nostres discussions. Quan jo li dic “t’odio”, li estic dient “m’exasperes”. Els discursos s’exageren perquè tots som més simples i tenim menys temps per discutir. És com posar càmera lenta a les pel·lícules. Una fake encaminada a remarcar allò que no caldria. El problema de les fake news no és que algú se les cregui. És que després de la batalla, l’esportivitat és impossible, queda el terrible ressentiment.
