Escepticisme i vitalisme
Probablement no hi ha cap poeta que no hagi evocat els paisatges de la seva infància, però pocs ho han fet amb la intensitat d’Eugenio Montale en un dels seus primers llibres, Ossos de sípia. A Montale la costa de la Ligúria, a Itàlia, li serveix per establir les bases de la relació de l’home i el mar i, a través d’aquesta, una visió de l’existència que perdurarà tota la vida. El mar és el gran mirall que fa comprendre a l’ésser humà la seva solitud essencial i la impossibilitat de combatre-la; però per això mateix el mar és una font única de vitalitat, un autèntic mestre dels sentits que, des de la distància, ens acompanya fidelment en els nostres passos.
Existeix l’equívoc de considerar Eugenio Montale un poeta hermètic. No ho és. O no ho és si per hermètic s’entén críptic o incomprensible. És cert que Montale és un passejant que travessa el bosc dels símbols buscant trobar una llum en la foscor regnant. Aquesta tènue il·luminació és, segons ell, la missió que ha de pretendre la poesia. Tanmateix, el simbolisme de Montale està lluny de ser tancat, ja que l’escriptor italià va amb molt de compte en resguardar la comunicació amb els seus lectors. La seva poesia, des d’aquest angle, és clara, gairebé diàfana: la idea justa que s’expressa amb la paraula justa per aconseguir una emoció i una comprensió justes.
En llegir la poesia d’Eugenio Montale, et veus immers en una intensa musicalitat. És veritat que la relació del poeta amb la música va ser molt íntima i durant bastant temps va voler ser cantant d’òpera. Des d’aquesta perspectiva hi ha un exquisit contrast entre la presència de l’art dramàtic i l’austeritat dels mitjans expressius. Montale canta en els seus poemes, però els seus cants -com els de Leopardi, la seva gran referència literària- són pensaments que interroguen les nostres orelles amb tons escèptics i sensuals. La música és el que queda quan tota la resta es dissipa.
