Llegeixo una entrevista a l'ARA a la Lola Clavo, que fa una professió que no sabia que existia: coordinadora d’intimitat. Ella i els seus companys de feina s’encarreguen –explica– de garantir “la seguretat i el benestar” d’actors i actrius que han de fer escenes íntimes. “Intentem introduir la cultura del consentiment a la indústria audiovisual perquè tothom se senti respectat i pugui decidir amb llibertat què vol fer i què no”. I afegeix: “també participem en la part més creativa i col·laborem perquè una escena íntima sigui com més creïble millor. Igual que els especialistes de lluita, que treballen perquè no et facis mal i tot sigui realista”.
La cultura del consentiment al cine o al teatre hauria de ser prèvia a la firma del contracte, tot entenent, esclar, que de vegades, durant el rodatge o els assaigs, es decideixen canvis. Però sobre això de la credibilitat de l’escena tinc els meus dubtes. Hi ha cinema realista on una escena íntima massa preparada semblarà falsa, però hi ha cinema aspiracional en el qual, justament, l’escena íntima haurà de ser no realista i aquesta serà la gràcia. La facilitat del descordat de sostenidor, el fet que els pantalons no s’encallin a mitja cama, culminar de seguida, fer crits de joia acompassats, que l’un sempre tingui prou força per aixecar l’altre... Això no és del tot realista, però té la mateixa gràcia que les escenes de lluita, que de realista no tenen res, tampoc, perquè ja us puc assegurar que l’escena la baralla a la cuina de Kill Bill (que és com una coreografia) a casa meva no es pot fer, que no hi ha ni un ganivet que talli, i si l’hagués de fer jo sortiria corrents a demanar ajuda.
