1. Sedició. Diu el Tribunal Suprem que l’eliminació del delicte de sedició “deixa impunes els processos secessionistes sense violència” i denuncia un marc normatiu “de ruptura territorial que prepara la secessió d’una part del territori de l’Estat”. És a dir, la negociació entre el govern espanyol i Esquerra hauria obert el camí a la secessió pacífica. I tanmateix cap sector de l’independentisme ha fet èmfasi en aquesta conquesta. Totes les reaccions s’han centrat en la indignació per la negativa d’alguns beneficis als condemnats. Per què? ¿S’ha d’atribuir a l’estat depressiu de l’independentisme?
Els contraris a la negociació necessiten proclamar-ne el fracàs i els partidaris prefereixen anar amb peus de plom. És evident que les paraules del Suprem porten la trampa incorporada, però també és cert que amb intencions perfectament imaginables el tribunal posa per escrit que avui el Procés no seria punible. És un dard directe a Pedro Sánchez i el seu govern, òbviament. Però és rar que ningú busqui capitalitzar l’afirmació.
La separació de poders és determinant de la qualitat d’una democràcia, però la politització de la justícia i la judicialització de la política són manifestes aquí i arreu. No veurem gaires països lliures de pecat tirant la primera pedra. Però precisament per això cal assenyalar permanentment els moviments polítics de la justícia i els judicials de la política. I més encara quan hi ha flagrants contradiccions tècniques, com, per exemple, en la justificació de la inculpació de malversació a Junqueras perquè és fonamental per al delicte de sedició que ja no existeix.
Quan en el poder judicial i les instàncies que en deriven es parla permanentment de majories conservadores (al Suprem, ara mateix, per exemple) i progressistes (al Constitucional), queda clar que tota independència és relativa. En aquest cas, amb la impunitat que dona presentar-se com a defensor de la pàtria, la justícia no ha fet més que assumir la liquidació del Procés que el poder executiu –el president Rajoy– li va subrogar davant la incapacitat de resoldre el conflicte políticament. I quan el president Sánchez ha tocat la peça clau de l’argument amb què Marchena va armar la sentència del Procés –la sedició– s’ha trobat la resposta que situa les coses en el terreny de l’estratègia del PP: Sánchez s’està venent Espanya. Feijóo ja pot dir ara que fins i tot el Tribunal Suprem ho reconeix. I prometre el rearmament judicial contra qualsevol secessió pacífica per garantir la unitat d’Espanya, si un dia arriba al poder.
Tanmateix, Esquerra Republicana té motius per dir que la seva estratègia negociadora té sentit polític, obre bretxes i confirma evidències a l’altre cantó. El fet objectiu és que, ara mateix, la sedició no existeix al Codi Penal espanyol. Es farà enrere Sánchez? Esperem que no se li torni a disparar el neguit de la rectificació.
2. Consentiment. La justícia aprofita el marcatge que els socis de la majoria fan al president Sánchez. I la troca s’embolica, també fora de Catalunya. El debat sobre la llei del només sí és sí comença a degradar-se. I alguns sectors d’opinió, inclosos vells rockers progressistes, s’hi apunten. Tanmateix, tinc la sensació que no hauria de ser tan difícil trobar una sortida a l’embolic entre PSOE i Podem. ¿Es vol negociar o simplement es tracta de marcar perfil? En tot cas, sembla que hi ha tres criteris que s’haurien de poder compartir: primer, les relacions sexuals no poden ser forçades (per tant, hi ha d’haver un reconeixement); segon, no hi ha justícia sense prova (és un dret fonamental, sense el qual s’entra en el territori de l'arbitrarietat); tercer, els problemes no es resolen només amb el Codi Penal, reduir el debat al càstig és bastant desolador. Si hi hagués acord sobre aquests criteris no hi hauria d’haver dificultat per posar fi a la patètica baralla actual, que debilita la majoria de govern.
Tot suma perquè la dreta vagi fent camí. L’experiència de la majoria de banda ampla havia funcionat molt raonablement. No és hora d’espatllar-la. Qualsevol de les dues alternatives és pitjor: el retorn al bipartidisme, PP i PSOE, monopolitzant el Congrés, o l’arribada de l’autoritarisme postdemocràtic en forma de coalició PP-Vox.
