Escarnir, escarmentar...
El debat obert sobre l' escrache , com proposava l'Albert Pla de dir-ne provisionalment, té interès més enllà dels fets que l'han dut a l'actualitat política. I crec que en la imprecisió sobre allò que denomina hi ha el germen de la confusió i la confrontació de parers que ha produït. El mateix Albert Pla, en el seu article del 30 de març, definia l' escrache com a "manifestació que es convoca davant el domicili o lloc de treball d'un personatge públic per reprovar-li el comportament en determinats afers públics o socials". I vet aquí el problema: en una societat democràtica no és el mateix una manifestació davant el domicili privat que davant el lloc de treball. En el primer cas, es busca l'escarni, mentre que en el segon s'exerceix un dret democràtic.
NO PARLEM, DONCS, DEL DRET de manifestació que és perfectament reconegut i regulat. Concentracions davant de les seus dels governs o partits, davant de seus bancàries, fàbriques o universitats, són absolutament habituals. I algunes han estat tan decisives com les que el 2004 van fer perdre la majoria al PP. Per això no estaríem discutint. La diferència la marca el fet d'anar davant del domicili particular i de pressionar, com es fa, el veïnat i la família. És aquí on el terme escarni, o escarment, comença a tenir sentit perquè la voluntat de la concentració és aconseguir coaccionar -ni que sigui pacíficament- el personatge en qüestió, incomodant-lo davant d'un entorn personal que, d'altra banda, no té cap culpa de tenir-lo de veí. Aquesta invasió de l'esfera privada, doncs, és el que marca, des del meu punt de vista, la necessària condemna dels escraches que traspassen aquesta línia.
HOM POT AL·LEGAR QUE la intrusió en l'espai privat s'explica tant per la necessitat d'aconseguir forçar les voluntats individuals com, sobretot, per la gravetat d'allò que es defensa i que justifica l'ús de la coacció pacífica -però moralment violenta- de l'escarnit. Sobre la primera qüestió, la de l'eficàcia de l'acció, tot i que no es pot generalitzar, podríem recordar allò de "Qui no s'escarmenta amb una, no s'escarmentarà amb ninguna". Fins i tot, al contrari, podríem pensar que un mal estil pot acabar afeblint una bona causa. I no pas pels intents matussers de qui vol criminalitzar els escarnidors qualificant-los de nazis, cosa que no fa més que banalitzar el mateix nazisme. Els fets mostraran si la pressió actual sobre els diputats del PP els farà canviar de parer o no.
EL GREU, PERÒ, ÉS la segona qüestió, que remet al clàssic dilema de si les finalitats justifiquen els mitjans. ¿La gravetat d'un abús pot justificar, en una societat democràtica, que se'n vulneri algun dels drets fonamentals? ¿Quan podem tirar pel dret al marge de les lleis? Darrerament, s'estila fer-ho amb molta alegria. El dret a la presumpció d'innocència, a la llibertat d'expressió o al respecte a la intimitat, se solen vulnerar amb una impunitat més que preocupant, i tant pels aparells de l'Estat com per alguns moviments socials emparats per la complaença de determinats intel·lectuals. Ara mateix, una imputació judicial és presa per una condemna anticipada; flaqueja la defensa de la llibertat d'expressió de l'adversari, i sembla que hi ha barra lliure en la invasió de les comunicacions privades. En aquestes circumstàncies, ¿és coherent denunciar la intromissió de l'Estat en l'espai privat i alhora celebrar-la en la de la intimitat dels adversaris polítics? La meva resposta és, radicalment, no.
EN DEFINITIVA, PENSO QUE l'escarni i l'escarment -el primer és una contracció del segon-, constitueixen unes formes de coacció que corresponen a un estadi anterior de civilització. Joan Coromines sosté que l'escarment, el càstig exemplar, l'ultratge, és propi de la mentalitat dels senyors medievals que, prescindint de tota noció de justícia, mirava el qui sofria un escarni com una persona violentament humiliada i avergonyida. Hi estic d'acord: l'escarment, en totes les seves formes, suposa un perillós retrocés en les formes de relació democràtiques i ens retorna als temps de l'arbitrarietat dels linxaments públics.