Escarni judicial

Advocada penalistaEl mateix dia del judici, la sentència de Juana Rivas ja estava redactada. L’associació Mujeres Juezas trencava el silenci amb un comunicat en què alertava de l’erosió de la legitimitat del sistema judicial quan s’aferra a un sistema erroni i obsolet d’aplicació de la justícia amb resultats injustos. La incorporació de la perspectiva de gènere no és una postura ideològica i no pretén ni privilegiar les dones ni prescindir dels principis rectors del dret. Suposa admetre que ni el dret ni el context són neutres i dona compliment a l’imperatiu legal de promoure els drets de les dones.

La sentència de Rivas és una vendetta en tota regla pel desafiament de Rivas al poder judicial i a la institució de l’home-pare. Un instant de glòria autocomplaent d'un jutge que es va oposar públicament a la llei integral de violència de gènere. Una imposició de la seva autoritat i la seva "veritat judicial", malgrat saber que el dia de demà, probablement, la sentència serà revocada o almenys modulada.

La sentència està redactada per ser llegida als quatre vents, pregonant un missatge exemplaritzant a les dones que es plantegin desafiar les resolucions judicials i per extensió l’autoritat de l’Estat. Un dard enverinat dirigit a l’instint primari, vital, de protegir els fills i filles. L’altra part de l’alliçonament és el de la invalidació de la veu de les dones -“Germana, jo no et crec”- en cancel·lar les seves percepcions del risc i els criteris amb què gestionen les situacions de violència. Tot i la irresponsabilitat de la sentència, igual que en el cas de la Manada, no s’espera cap reacció del Consell General del Poder Judicial.

El jutge es desmarca a consciència dels darrers precedents jurídics del 2017 que han validat la restricció de la potestat parental del pare en casos en què els fills haguessin patit indirectament els actes de violència envers la mare, encara que no els haguessin presenciat. O de les recents sentències de maig i juny del 2018 que han legitimitat la incorporació de la perspectiva de gènere en l’aplicació del dret. Les conseqüències pràctiques d’aquest canvi de mirada són tan tangibles com el fet d’admetre que el retard en les denúncies per violències masclistes no ha de ser interpretat com a indici de la seva manca de veracitat.

La sentència és un compendi d’estereotips de gènere, com el de perfil de maltractador o l’ús instrumental dels processos de violència per part de les dones per obtenir avantatges processals. La contaminació de la justícia per aquests estereotips és tan estesa i perjudicial que l’ONU té una observació general específica que els situa com a principal obstacle per a l’accés de les dones a la justícia.

Rivas va prendre una decisió dràstica i arriscada en no atendre els requeriments judicials d’entrega dels seus fills, que obeïa a una motivació poderosa, que hauria d’haver estat investigada a fons. Existia l’indici poderós de la condemna per maltractaments del 2009. El jutge era sabedor que aquella condemna hauria d’haver condicionat els drets parentals, que ara facultaven la condemna de Rivas. L’argument circular del jutge porta a l’absurd. Nega que existís una situació de violència, perquè cap resolució judicial la declara provada, i alhora admet que la denúncia formulada per Rivas el 2016 no va ser cursada. El jutge li retreu el seu “renuent cinisme” en afirmar sostingudament un maltractament que no va provar, però desestima tots els informes de professionals privats i d’organismes públics que l’insinuaven.

Un altra crítica fonamental a la sentència és el seu enfocament erroni, atès que no col·loca al centre de l’argumentari els drets i el benestar d’ambdós fills. Des del 2013, el Comitè de la Convenció dels Drets dels Infants obliga tota decisió judicial a reflectir quin és l’interès superior del menor en cada cas, prioritzant-lo per damunt d’altres drets legítims, inclosos els dels progenitors. El procediment que va articular el pare, basat en la Convenció de l’Haia sobre la sostracció internacional de menors, deixava un exigu marge de maniobra a l’Estat per denegar-ne l’entrega. La normativa internacional i estatal veta la decisió unilateral d’un sol progenitor respecte del lloc de residència dels fills comuns.

Una altra cosa són les conseqüències penals de l’incompliment d’entrega. El delicte de sostracció de menors es va incorporar al Codi Penal el 2002 per dissuadir les actuacions perjudicials per al benestar dels menors en cas de crisi familiar. Per això la infracció és al capítol dels delictes contra els drets i deures familiars. El jutge ni tan sols menciona si el canvi d’entorn dels fills els hauria suposat cap perjudici. De fet, la sentència fins i tot admet que, en l’avaluació forense del fill gran, hauria manifestat voler viure amb la mare i veure el seu pare als estius.

La interpretació de l’existència del delicte de sostracció de menors també és discutible. Ateses les greus conseqüències que s’hi associen -presó i privació de la potestat parental-, cal que es doni un component de gravetat i una aspiració de permanència en la privació dels drets parentals. En aquest cas, quan Rivas va veure desestimada la seva darrera impugnació als requeriments d’entrega, va acomplir-los. El jutge tenia alternatives menys severes. Com altres sentències en casos similars, el jutge podia condemnar-la per desobediència greu, penada més lleument i que no comporta la privació de la potestat parental.

Un altre aspecte clau és la desestimació de l’atenuació de la pena basant-se en l’al·legació que Rivas actuava per protegir els fills i que seguia els consells legals que li donaven, confiant que la gravetat de la seva transgressió era menor. Aquests arguments també permetien al jutge rebaixar la pena de presó per evitar-ne el compliment efectiu, com han fet altres precedents.

Finalment, la sentència justifica el seu acarnissament al·legant un discutible “grau suprem” en la intensitat de la conducta de Rivas, i consolida el seu propòsit central de reparar el “vilipendi” a la “imatge pública” del pare, premiant-lo amb 30.000 euros d’indemnització. I el més feridor, en nom de la protecció dels menors i del seu dret a relacionar-se amb ambdós progenitors, els acaba condemnant a sis anys de separació de la mare.