Poca sorpresa, però sí un cert confort, davant de les informacions publicades per Eldiario.es i La Vanguardia. Poca sorpresa perquè era de domini prou públic la utilització dels cossos i les forces de seguretat de l'estat espanyol com a instrument de persecució política contra l'independentisme català, i fins i tot Pedro Sánchez i Grande-Marlaska havien fet esment de l'existència de l'anomenada policia patriòtica (i també Villarejo, de qui mai se sap si es mou per salvar la pell o per afany de protagonisme). I un cert confort perquè les informacions publicades tornen a posar l'escàndol de l'operació Catalunya a primera línia, i a més hi aprofundeixen. D'acord amb elles, l'operació Catalunya implica directament l'exministre Jorge Fernández Díaz amb tota la cúpula del ministeri de l'Interior dels anys del PP, el president Mariano Rajoy i tot el consell de ministres. Rajoy, segons el que s'ha conegut, rebia actualitzacions dels progressos de l'operació en informes que li arribaven en sobres blancs, seguint una vella tradició pepera. A més dels ja esmentats, hi surten especialment esquitxades Hisenda (i el ministre del ram, Cristóbal Montoro) i la cúpula judicial. Una menció a part per al conjunt de mitjans i periodistes que feien la feina bruta de la difamació i la posada en circulació de notícies falses. La festa, naturalment, la pagàvem entre tots els contribuents, amb càrrec als fons reservats de l'Estat.
Quan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser empresonats, la periodista canadenca Naomi Klein era a Barcelona i va exclamar, consternada, que un fet així suposaria, al seu país, la caiguda del govern del Canadà. Aquí, per contra, i durant més d'una dècada, hem anat acumulant un atropellament contra l'estat de dret rere un altre, un abús de poder damunt un altre abús de poder, sense pausa ni descans. Aquesta manera d'actuar s'ha sustentat en una base de mentides, falsedats, tergiversacions i mitges veritats, i s'ha aguantat en la coartada també falsa de la defensa de l'interès general i la democràcia. Ben al contrari, la democràcia ha estat torpedinada sistemàticament des de les mateixes institucions.
En un cas d'aquestes dimensions i d'aquesta gravetat, cal delimitar bé les responsabilitats de cadascú. Rajoy, amb el seu posat d'home de poble despistat i una mica ingenu, ha anat tirant de veta mentre pesen damunt seu les responsabilitats, cada vegada més ineludibles, per dos dels majors escàndols de la democràcia espanyola: l'operació Catalunya i el finançament irregular del PP. Responsabilitats que es fan extensives a tota o bona part de la cúpula del partit (incloent-hi l'altre expresident, Aznar). A simple vista, s'endevina un entramat de corrupció que afecta el principal partit del sistema del 78 i, per tant, l'estructura política i institucional de l'Estat. Per a qui li agradin les comparacions, la Tangentopoli italiana de fa trenta anys en podria ser una. Ara caldrà veure si l'excusa de defensar la unitat d'Espanya pot seguir proporcionant impunitat per a tanta delinqüència.
