L’escalforeta nadalenca de l’opressió

Recordava Sol a casa (Home alone) amb aquella escalforeta interior de Nadal prefabricat. Com que a l’època que jo era petita la hiperproductivitat de “continguts” no havia arribat als extrems d’ara, Sol a casa i les seves seqüeles eren repetides ad nauseam via televisió lineal. Però, esclar, un dia la mires amb un fill teu a la falda i et trobes puntualitzant tot de coses. No, a veure, no t’han de fer por aquests lladres, que vagin esparracats no vol dir que siguin els dolents. I, de fet, aquest nen ric, que viu en aquesta casa descomunal, no té cap dret a estabornir-los. Fa gràcia que els estomaqui, sí, per l’humor físic –allò de l’anestèsia momentània del cor, que deia Bergson–, però no n’hauria de fer perquè, tot i que no està bé robar... I aquí la cosa es complica, perquè tot el relat de la pel·lícula és un despropòsit. Un despropòsit que duem gravat amb ferro roent (l’escalforeta que deia).

Sol a casa té un discurs de classe molt marcat: els lladres, que representen una classe social baixa, són clarament els dolents. Sense context, sense escletxes, sense cap mena de dubte. En canvi, tenim un altre personatge deixat, que també espanta el protagonista des del temor que provoquen la diferència i la pobresa, que sí que té matisos. És el rodamon. El perdut. Però, ah, quan en sabem la història, tot s’entén. Ha quedat al marge de la societat perquè ha abandonat el més important: la família. Tan bon punt es reconcilia amb la família, gràcies al petit heroi benestant, ja veiem que l’espera la reinserció social. I és que Sol a casa és una oda a la família (de classe mitjana). Més: és una oda a la vida nord-americana d’urbanització en què les relacions comunitàries es veuen dificultades per l’extrema privatització del terreny i en què el cotxe és un element indispensable.

El 1979, en el moment que apareixia la reflexió postcolonial sobre la relació entre cultura i imperialisme, Herbert Schiller va publicarun llibre clau sobre comunicació i dominació cultural. Schiller advertia que els Estats Units feien servir les estratègies de màrqueting –volgudament o per inèrcia– per vendre idees i creences. L’estil de vida estatunidenc no només circulava arreu, sinó que era imitat. És indubtable que els Estats Units han excel·lit en la construcció de relats imperants, començant pel seu relat fundacional. Tot i que els dissidents religiosos europeus arribaven a un món que ja estava habitat, el seu esperit era de fundadors: the founding fathers (quants debats continguts en tan pocs mots). I, com a fundadors d’un “nou món”, necessitaven un relat. Un dels elements essencials del relat que van anar forjant és el del dret de cercar la felicitat, esmentat en la seva declaració d’independència el 1776 (Life, liberty, and the pursuit of happiness). D’aquesta innovació en el liberalisme neix, en part, una ideologia que converteix l’oci –habitualment lligat a algun tipus de consum– en un eix articulador de la societat occidental.

Sovint faig servir el sofà com a icona representativa de tota una manera de viure: l’aparició del sofà a totes les cases va lligada a l’oci enfront d’una pantalla. El rectangle que encastem a la paret, el que duem a la mà i els ordinadors serveixen per difondre les tècniques narratives i els discursos que van conformant una part important del nostre marc conceptual. La novetat és que, ara, les plataformes –majoritàriament amb seu als Estats Units– tenen la mesura exacta de l’impacte dels relats que construeixen, modelen i distribueixen. La indústria del videojoc està una mica més repartida i és tot un altre paradigma, però en la guerra pel temps d’oci de les noves generacions són protagonistes. La dominació cultural, doncs, ens arriba ara per moltes més bandes i és, per tant, encara més decisiva i més difícil d’evitar.

El New York Times organitza cada novembre una mena de cimera en què el periodista Andrew Ross Sorkin entrevista directors executius multimilionaris per treure l’entrellat de cap on va el relat econòmic mundial. En aquests darrers anys ha conversat amb (filantro)capitalistes com Bill Gates, Reed Hastings –cofundador i CEO de Netflix–, Kevin Systrom –cofundador d’Instagram– i un personatge que té un pes específic en la construcció del discurs de les empreses globals dels Estats Units: Larry Fink, director executiu de BlackRock, l’empresa de gestió d’actius més gran del món. El 2018 la carta anual que Fink escriu als directors executius dels Estats Units va fer força rebombori. En “A sense of purpose”, Fink deixava clar que el paper de les grans empreses globals havia d’anar més enllà i oferir contraprestacions a la ciutadania, arribar allà on els governs no poden arribar (ei, i tampoc no és cap novetat, que els prohoms noucentistes ja escampaven aquesta filosofia). Aquesta teoria filantrocapitalista no té cap altra intenció que la de garantir l’hegemonia econòmica i discursiva dels Estats Units mitjançant la consolidació de les seves macroempreses com a estructures supraestatals globals.

Les cartes anuals de Larry Fink o les converses de la cimera del NYT donen moltes claus de lectura del capitalisme de la quarta revolució industrial. També evidencien que el relat imperant en gran part del planeta el continuen construint –majoritàriament– homes, de pell clara, de classes benestants i estatunidencs: la lògica de colonització dels pares fundadors no queda gaire lluny. Des d’aquelles produccions de Hollywood dels 80 que ens van saber vendre un tipus de vida, l’oci s’ha eixamplat molt. El que consumim ara va encara més en detriment d’altres formes d’oci més nostrades que havien servit per ajudar a contenir la dominació cultural que patim per diverses bandes (ai las). Amb l’aparició de la televisió global a demanda i d’altres plataformes d’entreteniment i difusió de continguts, la producció de discurs cultural es lliga més que mai a la lògica del neoliberalisme (com les flames a la fosca). Tal com debatia en un article sobre l’òbvia relació del capitalisme amb la pèrdua de biodiversitat cultural, que la producció de consumibles (pseudo)culturals estigui tan vinculada a la màxima eficiència econòmica ens aboca a l'homogeneïtzació. Aquest canvi de paradigma ens demana reinventar-nos, de nou, per no perdre força en la lluita per preservar la nostra –ja molt afeblida– integritat cultural i per no sucumbir tan fàcilment als relats dominants.