Escalar una muntanya amb forma de testicles
Aquesta setmana...‘Woman is the nigger of the world’, John Lennon / Yoko Ono (1972)
Mireu-lo. Sabreu qui és perquè condueix amb el cigar a la boca i un punt de nervi als pedals que diu, ei, el carrer és meu. La seva seguretat en si mateix és directament proporcional a la ràbia que fa. És el primer a accelerar i l’últim a frenar, no s’arronsa a l’hora de treure el morro i fer-te alentir la marxa a tu, conductora, ciclista o vianant. És, també, el primer a indignar-se si goses interposar-te en el seu camí cap a -això és segur- una feina importantíssima. No pot evitar una perpètua mirada de suficiència i ni tan sols es mostra satisfet, feliç o agraït pel fet que el món que trepitja està fet a la seva imatge i semblança. Fet per i per a espècimens com ell.
Que no us estranyi que us aguanti la porta del restaurant i que no us deixi pagar el compte perquè, sovint, la galanteria és un sinistre revers del masclisme més recalcitrant.
Potser és el vostre company de feina o fins i tot, ai, el vostre amic o parella. Segurament cobra més que vosaltres però, ei, a sopar ja us convidarà ell. I no cal que sigui un illetrat, perquè la cultura s’ha edificat també a imatge i semblança seva. Té un munt d’escriptors i articulistes que el refermen en la seves idees tronades, que voldrà disfressar de progressistes. Són els anomenats cipotudos (té difícil traducció), que, com també s’ha dit, constitueixen un cànon amb la forma, la mida (i l’olor) d’uns grans collons suats.
Ho sento, princesa, dirà com farien els cantants que a ell li agraden, però si vols arribar a alguna banda hauràs d’escalar aquesta immensa muntanya testicular.
O destruir-la.
En personatges com aquest -alerta, que tots en tenim un a dins- devien estar pensant Yoko Ono i John Lennon quan van escriure Woman is the nigger of the world, publicada al disc Some time in New York City (1972). Vull creure que no van usar la despectiva paraula nigger (negrata) per ofendre la comunitat afroamericana, sinó per subratllar un crit visceral contra l’opressió que han patit les dones durant segles. Sembla que l’expressió va sortir de la novel·la del 1937 Their eyes were watching god, de Zora Neale Hurston, en què la protagonista Janie Crawford deia: “De nigger woman is de mule uh de world so far as ah can see ” (aproximadament, “tal com ho veig, la dona negra és la mula del món”). A més, Lennon va dir en una entrevista que s’havia inspirat en la frase del revolucionari irlandès James Connolly, que afirmava: “ The female worker is the slave of the slave ” (“la dona treballadora és l’esclava de l’esclau”).
Un segle i mig després de ser alliberats, els descendents dels esclaus encara són molt lluny de gaudir d’igualtat d’oportunitats, de manera que la comparació no pot ser més pertinent. Lennon canta: “Fem que es pinti la cara i balli, / si no vol ser una esclava diem que no ens estima, / si és real, diem que vol ser un home, / rebaixant-la, pretenem que està per sobre”.
Mentre aparqueu, la cançó sonarà per la vostra ràdio i també per la del cotxe del senyor del darrere, que s’impacientarà. Però, a diferència de vosaltres, ell no pararà atenció a la lletra, només sentirà la melodia sobre una potent base de soul rock i, llavors, el solo de saxo de Stan Bronstein. Tristament, no podrà evitar pensar allò típic de... dona havia de ser.