L'escaladora i l'escalada
L’escaladora es diu Elnaz Rekabi, és iraniana i s’ha vist en la necessitat d’aclarir, al seu Instagram, que no va dur el vel en una competició “per error”, a fi que el fet d’haver competit sense el hijab no sigui interpretat com un gest de suport a la revolta de les dones contra el règim dels aiatol·làs, arran de la mort de Mahsa Amini a mans de la policia de la moral. En el moment d’escriure aquest article, una altra story (una publicació al seu Instagram) afirmava que Rekabi no havia estat detinguda i que viatjava amb normalitat de Corea del Sud, on va tenir lloc la competició, a l'Iran, amb el seu equip. El futur immediat de l’escaladora és incert, però posa en relleu la força de la revolta, o més pròpiament les revoltes, que fa setmanes que sacsegen el règim iranià, i que en prenen encara més, de força, cada vegada que les forces d’opressió fan algun gest d’obscena desesperació, com assassinar una estudiant d’institut, Asra Panahi, per negar-se a cantar un himne. Panahi és morta, i això és una tragèdia absurda i sense remei, però el govern de la República Islàmica i la seva policia mostren així la seva impotència, mentre la indignació de les dones iranianes, i també de molts homes, no fa més que créixer i escampar-se. I és cert que, en aquests moments, les protestes de les dones iranianes esperonen les esperances i la dignitat adormides d’Occident.
També són iranians, o de fabricació iraniana, els drons que bombardegen Ucraïna i deixen la ciutadania sense llum, en el que Moscou encara anomena una “operació militar especial”, però que ja fa temps que consisteix en una forma particularment bruta de fer una guerra. És l’escalada: una escalada armamentística que es correspon amb l’increment dels sofriments de la ja molt castigada població ucraïnesa. Mentre aquí proliferen les ments lúcides pro Rússia i pro Putin (més aviat que tard haurem de pensar com hem arribat al punt que expressions com distància crítica o llibertat de criteri donin resultats tan estrafets), Putin també dona mostres de feblesa i d’esgotament. I això fa témer que pugui caure en la temptació de recórrer a mesures dràstiques, en forma d’armes químiques o biològiques (no cal que siguin nuclears, tàctiques o estratègiques), que alguns experts avisen que poden ser transportades amb aquests drons iranians. El fet que Teheran estigui armant Moscou afegeix encara més tensió a la crisi geopolítica, econòmica i energètica desencadenada per la guerra de Rússia contra Ucraïna. Mentrestant, mitjans russos com el diari (“independent”, si més no segons la seva capçalera) Nezavíssimaia Gazeta adverteixen que la mobilització de reservistes efectuada fa setmanes per Moscou comporta “preparar-se per als inevitables funerals” de més combatents russos, amb les conseqüències psicològiques, socials, econòmiques i polítiques que això pugui comportar. En contraposició amb la llum de les fogueres de les dones iranianes, la fosca que es menja les llars ucraïneses alimenta els temors i els malsons de tot Europa.
