Reordenar el país
Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.
A Catalunya tenim un cert desgavell pel que fa a la relació entre problemes i les escales adequades per encarar-los. S’ha discutit de la permanència de les províncies, del sentit de les vegueries, de la reducció del nombre de municipis, del paper de les comarques o de l’abast de l’àrea metropolitana de Barcelona, per posar-ne alguns exemples. Si ens aturem a mirar les àrees o regions en què cada conselleria ha decidit organitzar-se territorialment veurem que, amb algunes excepcions, cadascuna ha tirat per on més li convé. Podríem dir que amb l’excepció de les Terres de l’Ebre, que aconsegueix que quasi tots els departaments l’estableixin com a territori on basar els seus serveis, la dispersió geogràfica de les escales per situar la planificació i gestió dels serveis territorials de cada política pública és més aviat la regla.
Es podria pensar que tampoc és tan important la uniformitat en la configuració territorial de cada una de les polítiques que la Generalitat desplega al territori, i que és millor la diversitat si és sinònim d’adaptació. Però cal tenir en compte que en la majoria de casos els problemes de la gent i els conflictes al territori no responen només a una causa única, estrictament relacionada amb una competència departamental, sinó que es presenten de manera barrejada, amb interdependències creuades. Aleshores, precisament la possibilitat que aquestes situacions es tractin de manera més integral i transversal depèn molts cops del fet que la configuració territorial i l’escala des d’on es projecta la solució sigui la més compartida possible.
Aquest no és un problema només de la Generalitat. Això també es constata a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, o a les àrees territorials que envolten les grans ciutats catalanes. Cada cop hi ha més problemes o oportunitats que requereixen àmbits territorials que combinin proximitat i escala, i són moltes les ocasions en què la distribució competencial i els límits prefixats de cada institució no ajuden. I el que passa també és que s’actua sense tenir en compte les conseqüències que se’n poden derivar. I així, per exemple, un ajuntament aprova una instal·lació d’un equipament o empresa, que acaba tenint impactes en l’ajuntament veí, i aquest darrer assumeix les externalitats negatives (soroll, pudor, trànsit constant de camions, etc.) sense poder gaudir de les positives (impostos, llocs de treball, etc.).
Malgrat que pot haver-hi un cert consens sobre el fet que caldria modificar aquest escenari, encarar de manera realista les possibles solucions no és tan fàcil. No som davant d’un tema estrictament tècnic, ni tampoc únicament jurídic. S’hi barregen elements d’escala que tenen a veure amb eficàcia i eficiència a l’hora de programar i implementar polítiques, i al mateix temps és un tema carregat de connotacions polítiques i identitàries. Les segregacions municipals han estat la regla des de fa anys, i de casos d’agregació com el municipi de la Vall d’en Bas (que reuneix en un únic ajuntament a efectes de serveis set entitats locals, que mantenen la seva identitat) no n’hi ha hagut més, que sapiguem.
S’ha parlat molt darrerament dels efectes de la pandèmia sobre la distribució de població en el territori o sobre els desequilibris en relació amb serveis i recursos disponibles. Tenim exemples constants de les interrelacions i interdependències entre zones urbanes i zones rurals, i els reptes que tenim davant en matèria ambiental, energètica o alimentària aniran incrementant tensions i conflictes. Seria hora de reforçar les polítiques que poden ajudar a millorar equilibris territorials i redistribuir oportunitats vitals. I segurament per fer-ho caldria reordenar espais, escales i poder, des de perspectives no només tècniques, sinó també capaces d’incorporar les components de pertinença i d’implicació ciutadana, que en aquest tema són clarament imprescindibles.
