Els errors i la mala solució
El president Putin ha comès errors que tindran conseqüències per a Rússia i per a ell.
L’article 8 de l’Estatut de Roma defineix com a crims contra la humanitat “els atacs generalitzats o sistemàtics fets contra tota població civil”. Va ser l’Estatut de Roma el que va portar el president Milosevic davant el Tribunal de la Haia. Els fets ocorreguts a Butxa, Mariúpol, Kherson... amb matances de civils i presoners militars faran del president Putin un perseguit internacional de la justícia.
A més, la guerra ha fet evident la ineficàcia de l’exèrcit rus. No ha estat capaç de conquistar cap ciutat important, tret de Kherson, que ara està perdent. El caos de les columnes de blindats russos immobilitzats en direcció a Kíiv és un ridícul militar grandiós. Cent cinquanta mil sodats que quan van rebre l’ordre d’entrar en combat havien viscut en condicions precàries quatre mesos a l’hivern rus: eren tropes fatigades.
Perdre el vaixell insígnia de la flota russa al mar Negre, enfonsat per un atac ucraïnès amb míssils, demostra ineficàcia deguda a una manca d’organització i preparació.
Més encara: Rússia ha perdut 1.000 tancs i 2.000 vehicles blindats. Quan l’estat major els ha volgut reemplaçar, s’ha trobat que dels 12.000 que teòricament tenia en reserva, només 1.000 estaven operatius. La venda de peces al mercat negre dels que estaven en estoc els feia inservibles.
La tàctica de l’exèrcit rus ha estat la destrucció d’instal·lacions civils, habitatges, hospitals i escoles. S’ha fet palès que la manca de precisió en els atacs i la voluntat de destruir per afectar la moral i l’esperit de lluita de la població ucraïnesa han tingut l’efecte contrari. A l’inici de la guerra a Donetsk i Lugansk, la guerrilla local russòfila col·laborava amb les tropes russes: això ara és impossible. Rússia ha enaltit l’esperit nacional d’Ucraïna, de la mateixa manera que ho va fer Espanya als Països Baixos. La guerra li resulta cada dia més difícil. La mobilització de 300.000 reservistes i la decisió de treure persones de les presons i enviar-les al front és errònia. No millorarà l’eficàcia de l’exèrcit.
La política de persecució de la dissidència ha creat un sentiment d’inseguretat en un col·lectiu, oligarques i alts càrrecs de govern, que farà créixer la por. Des del gener desenes de directius d’empreses s'han suïcidat: Leonid Schulman, el 30 gener; Aleksandr Tulakov, el 25 de febrer; Mikhaïl Watford, el 28 de febrer; Vassili Melnikov, el 23 de març; Vladislav Avaiev, el 18 d’abril; Serguei Protosénia, el 19 d'abril… I també hi ha alts càrrecs de l’exèrcit i l’administració morts en circumstàncies estranyes a partir de l'abril.
A Rússia li han expulsat 450 diplomàtics, ha estat exclosa del G-20 i del G-7 i només el seu veto l’ha salvat de la condemna de l’ONU. És un pària polític.
La guerra ha provocat 100.000 baixes entre morts i ferits a Rússia, per 100.000 víctimes a Ucraïna, en bona part civils. Els efectes d'això tindran ressò en la població russa: les mares perden fills. En temps de guerra, desacoblar la lleialtat del poble de l’estat vol temps, i més si la coacció és activa. Les dades aportades per Serguei Jirnov al llibre l’Engrenage són contundents.
Quan va començar la guerra, el 40% del gas consumit a Europa era d’origen rus. Avui és el 20%. Europa trigarà anys a ser capaç de prescindir del gas rus, però l’experiència de la guerra ha canviat l’estratègia energètica d’Europa.
Rússia ven gas a l'Índia amb una rebaixa del 40% del preu de mercat. La baixada esperada del PIB rus per al 2022 és del 6% –augmentarà el 2023 perquè el 75% dels productes manufacturats del mercat interior són importats–. És el desenvolupament tecnològic el que es veurà més afectat. A mitjà termini, la dependència russa de la Xina creixerà.
És molt diferent operar les armes nuclears estratègiques i els míssils intercontinentals que les de potència molt inferior en la guerra terrestre. Les primeres estan sota el control directe del president; les segones, de la 12a direcció general del ministeri de Defensa. Per operar-les cal obtenir les ogives nuclears dels magatzems específics sobre el territori, i muntar-les sobre els vehicles portadors –míssils, avions, etc.– a les bases específiques per a aquesta funció.
La conseqüència és que l'ús d’armament nuclear tàctic previst per Rússia amb armament ad hoc està sotmesa a una cadena d’autoritzacions complexa en què intervenen molts i diferents agents. L’amenaça del president Putin de fer servir armament nuclear tàctic a Ucraïna no és fàcilment realitzable. Cal organització.
És poc probable que el president Putin pugui ara guanyar unes eleccions lliures. Només el populisme combinat amb la persecució de la discrepància el mantindrà en el poder.
L’únic líder occidental que ha intentat no trencar tots el ponts amb Rússia ha estat el president Macron. Ha buscat trobar una sortida per aturar la guerra. El president Putin l’ha deixat en evidència. El que cal que faci Occident és aproximar-se al sud, és on Rússia té encara suport.
Donar una sortida al president Putin i fer una pau ara és una política d’eficàcia discutible. Acabarem a prop de la situació inicial. Cal saber ajornar decisions que, si es prenguessin, ajudarien a aconseguir el resultat contrari del volgut.
