Ni poder, ni glòria. Només Barcelona

i Ernest Maragall
13/06/2019
4 min

Barcelona no és el premi exclusiu de ningú. Barcelona és sobirana i ciutadana. No és objecte, sinó subjecte central a vessar de caràcter, llibertat i dignitat. I és precisament per satisfer l’exigència que ens reclama la ciutat, que molts de nosaltres som aquí. Ni per cadires ni per estranys interessos. Per Barcelona i per tots i cadascun dels seus ciutadans i ciutadanes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si despullem la retòrica política de beneficis efímers, ens queda al davant la ciutat que vol anar transformant la seva realitat amb determinació. Per això he tractat, durant els últims mesos, de reivindicar el debat i les propostes de ciutat: parlar d’habitatge, de xoc climàtic, d’igualtat de gènere, de convivència, de com combatre les desigualtats i d’educació i cultura, entre tantes altres coses. Parlar-ne i posar-se a governar, a reformar i a prendre decisions.

Barcelona demana ser governada. Aquest ha sigut un dels arguments recurrents que vàrem adoptar com a leitmotiv durant tot aquest camí electoral. Ho dèiem en sentit positiu, apel·lant a la urgència d’abordar qüestions de present obertes i d’afectació greu a drets socials de centenars de milers de ciutadans. Ho dèiem, igualment, fent referència a la situació vergonyosa que avui viu el nostre país, amb presos polítics i exiliats que amb la seva dignitat ens recorden a cada minut que mereixem les solucions i el reconeixement polític que avui la política no ens dona.

Ho dèiem des de l’idealisme pragmàtic. Des de la voluntat de ser una baula clau en l’avenç que la nostra societat necessita. Des del convenciment que la bona política, el “bon govern”, és el que la ciutadania reclama. Des de la convicció que Barcelona, tota la ciutat i no només l’Ajuntament, pot ser i ha de ser eina activa i potent de lideratge transformador.

Però no. Es veu que la política és poder. I poder és mantenir el càrrec. Aquest és el missatge implacable que avui s’imposa, com s’ha imposat en massa altres moments de la història. Tot s’hi val per aconseguir un objectiu polític, sigui legítim o no. Amb tot el que la paraula 'legitimitat' inclou.

Avui se’ns obliga a no parlar de la ciutat ni dels projectes. Avui se’ns menysprea si parlem de drets perduts, del tipus que siguin, com si no tingués a veure amb la ciutat on vivim. Avui sembla que només va de l’alcaldia, com si es tractés d’un tron màgic des d’on es pot canviar el món sense que calgui dir ni com, ni amb qui, ni per a què. I sembla que tot val quan està en joc aquest càrrec tan cobejat, diuen, com el d’alcalde o alcaldessa de Barcelona. Tant, que no importa la hipoteca que suposen els vots de la dreta més rància o d’aquells que avui són al costat de la repressió i del retrocés en drets.

Aquests dies, des del diumenge 26 de maig, estem assistint a un nou episodi del que podríem considerar com a prostitució del concepte de democràcia representativa. És vergonyosa la combinació de vots antinatura i sense cap coherència ideològica ni de projecte conjunt per evitar que governi la força més votada. Pel que es veu, no va de buscar un consens per construir, sinó d’acceptar qualsevol vot, a qualsevol preu, a la contra.

Després d’una campanya ben explícita en termes de posicionament ideològic propi i en relació a la resta de candidatures per part de Barcelona en Comú, ara constatem que es poden trencar tots els límits autoimposats, que es poden oblidar totes les “línies vermelles” pomposament anunciades. Desapareixen la coherència i l’hemeroteca. La conclusió és clara: ja no hi ha cap problema a fer ostentació del principi contrari: “Benvinguts tots els vots, vinguin d’on vinguin”.

Sembla, a més, que alguns vulguin perdre la perspectiva més àmplia del rol de Barcelona en la relació amb el conjunt del país i amb les institucions de l’Estat. Què es pretén? ¿Impedir l’aparició de l’únic govern que pot superar la dinàmica de blocs i capgirar la còmoda instal·lació en el frontisme estèril? ¿Tan gran és el terror a un govern format per independentistes i comuns treballant junts pel progrés social i la defensa dels drets vulnerats? Tan immens és el rebuig de l’establishment a l’obertura d’un diàleg compromès i responsable sobre quina pugui ser la millor sortida al conflicte entre Catalunya i l’Estat? ¿Ningú s’exclama per aquest intent d’arraconar i silenciar l’independentisme d’Esquerra, força central, que malgrat les seves fortes conviccions i l’endemà del judici de la vergonya segueix oferint diàleg constructiu basat en el respecte mutu?

I aquí seguim. Queden incògnites per resoldre i decisions per prendre, sí. Queda molta feina per fer i nosaltres no defallirem. Tenim l’energia que ens dona haver guanyat les eleccions. Tenim la tranquil·litat d’haver proposat per escrit el nostre projecte. I tenim la coherència i la generositat intactes.

Més enllà dels posicionaments que quedin per fer, i de les veus que calgui escoltar encara, queda clar que la posició de la direcció de Barcelona en Comú passa per acceptar els vots de la vergonya. Una posició que lluny de buscar el diàleg i calmar les aigües, les remou. I queda clar, també, que el clam dels votants dels comuns és a favor de l’acord lògic, que és amb Esquerra Republicana. És molt el que compartim amb ells i elles, votants de progrés, de república, de llibertat i de diàleg.

Un acord lògic, sí, precisament perquè seria divers, seria progressista i seria de futur. Lògic perquè defensaria els drets i les llibertats, el diàleg i l’entesa. Lògic per coherència de progrés. Però sembla que la lògica ja no s'estila i només queda l’interès. Jo no tinc més interès que treballar per Barcelona. No tinc més interès que ser fidel a les meves conviccions, que és el que m’ha mogut sempre. No tinc més interès que treballar des de dissabte mateix per la nostra ciutat, per la Barcelona gran, per la capital catalana i europea que ni es conforma ni es rendeix.

stats