Europa: l’ase dels cops?

Europa: l’ase dels cops?
i Ernest Maragall
22/02/2017
4 min

Tot i que sense gaire repercussió mediàtica, com tantes altres vegades a casa nostra, dijous passat el Parlament Europeu va aprovar a Estrasburg tres resolucions d’una importància cabdal per al futur d’aquesta Unió que avui apareix en risc de desconstrucció o trencament intern.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I totes tres amb un punt en comú: reivindicar la lògica comunitària, pròpiament europea, davant la intergovernamental, de mera coordinació entre estats. Pot resultar confús per a una part de la ciutadania, però no és en absolut banal. De fet, aquesta mateixa confusió ha fet culpable, o responsable, la UE de força decisions que, en realitat, han pres alguns o la majoria dels seus estats membres.

I és que des de l’inici de la crisi, la UE entesa com a projecte comú, democràticament regit pel Parlament i el Consell i governat per la Comissió, s’ha vist gairebé arraconada per organismes informals com l’Eurogrup o la reunió dels ministres d’Hisenda -sense transparència ni control democràtic- i pels acords adoptats entre els governs dels estats membres sense, o contra, l’opinió majoritària del Parlament Europeu.

És a dir, una Unió dominada per un Consell Europeu que funciona cada cop més com a club de socis amb dret de veto i escassa transparència, més que no pas com a Senat, o segona cambra legislativa, tal com preveuen els tractats vigents.

Ens referim, com a exemple destacat però no únic, als rescats financers dels països amb un deute exterior excessiu. Per dur a terme aquests rescats es va crear el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (Mede), una mena de mutualització de crèdits en què els principals creditors -Alemanya i França- disminuïen el seu risc a còpia de compartir-lo amb països que no n’havien contret, com ara Espanya, mentre que al deutor se li imposaven condicions draconianes per ajornar o estendre el venciment del deute. Una operació financera amb més males condicions que les habituals de l’FMI, que fins i tot s’ha negat a participar en el tercer rescat grec si no hi ha quitança. És un altre cas en què països teòricament socis han fet prevaler els seus interessos miops i egoistes sobre els de l’interès comú o els dels més febles. Si, per contra, hagués regit la lògica comunitària, s’hauria fet evident que l’austeritat dels països deutors s’havia de compensar amb expansió als creditors per evitar la recessió del conjunt i l’emergència del replegament fronterer i la temptació nacionalista i excloent que pot acabar amb la UE.

Precisament per això, els tres reports esmentats reivindiquen tornar a la lògica comunitària. El primer, aprofitant al màxim les possibilitats dels tractats actuals (Bresso, socialista italiana i expresidenta del Comitè de les Regions). El segon, modificant-los si cal (Verhofstadt, cap del grup liberal i ex primer ministre belga). I el tercer -tal com vaig poder veure i viure de ben a prop-, dotant l’eurozona d’instruments fiscals i pressupostaris per prevenir o resoldre possibles futures crisis (Berès, socialista francesa; Böge, alemany del grup popular).

Aquest últim report vol, d’entrada, portar el Mede a la lògica comunitària incloent-lo al pressupost europeu i posant-lo sota control parlamentari, però també amb criteris de convergència compartits per reduir els actuals desequilibris amb eines d’estabilització automàtica, en lloc de traumàtica, i desplegant polítiques d’inversió pública que apuntin a la plena ocupació.

Es tracta de canviar la vella astúcia europea d’avançar a cop de crisi per una intel·ligència europea: la de val més prevenir que curar, la de tornar a l’ambició de l’Europa forta, oberta i basada en l’equitat i el benestar col·lectiu. Una intel·ligència que es resisteix a emergir, cosa que facilita que ho facin en el seu lloc la xenofòbia i l’euroescepticisme; una cega estratègia dictada per la lògica estatal i el pur interès immediat, tal com s’evidencia quan l’amenaça d’expulsió de Grècia es torna a posar sobre la taula de l’Eurogrup.

També l’ignominiós acord amb Turquia perquè retingui els refugiats sirians és de naturalesa intergovernamental, com també són alguns governs els que ni tan sols han volgut acceptar les més aviat minses quotes que la Comissió, provant de distribuir equitativament la solidaritat, els havia proposat.

És el resultat d’avantposar els estats al projecte comú, quan és evident que la dimensió dels reptes actuals depassa la capacitat de cap estat. Alemanya, amb la implicació conscient del seus lands i grans ciutats, va acollir inicialment més d’un milió de refugiats, fins que va constatar la seva solitud en un paisatge d’insolidaritat activa de la resta d’estats.

Gestionant -malament- els terribles efectes socials de l’austeritat imposada i temerosos davant la fi inevitable de la seva hegemonia, els estats es resisteixen a cedir sobirania tant cap amunt com cap avall, cosa que ens aboca a un col·lapse que només podem evitar des de dalt i des de baix.

Aquest diumenge Barcelona, i tot Catalunya, clamava per l’acolliment dels refugiats, però ho feia, crec, amb intel·ligència europea, sabent qui són els responsables de la gran vergonya -els estats- i d’on ha de venir la millor resposta: de la complicitat entre la Unió Europea i les ciutats/regions que tenen la capacitat i la voluntat per fer-ho i fer-ho bé.

És hora de grans decisions, de canvi de rumb i de recuperar l’esma que va fer néixer el somni i, durant molts anys, la construcció real de la Unió Europea.

Prou de la nefasta complaença amb la falsa idea de l’Europa culpable de quasi tot, prou de fer-ne l’ase dels cops; treballem perquè torni a ser la millor esperança del món. Siguem conscients de l’enorme potencial conjunt que Europa segueix tenint i de la responsabilitat també conjunta que ens correspon per desplegar-la.

stats