Carta d'Ernest Maragall a Oriol Junqueras i Marta Rovira

Diputat al ParlamentBenvolguts, estimats, Oriol i Marta,

Han passat ja quatre anys des que vam acordar una presència nostra, de NECat, a la vostra candidatura per a les eleccions europees del 2014. Allò em va permetre viure una experiència política intensa i apassionant al Parlament Europeu, un període curt però ple d’aprenentatges que, per cert, ens podran ser útils en el temps a venir. Però, des d’aleshores, a més del temps, han passat moltes altres coses. Algunes de magnífiques, carregades d’impuls col·lectiu, de qualitat democràtica, d’excepcionalitat europea; moltes, en tot cas, que ja són actiu permanent i inversió útil per al futur del país. D'altres, però, han estat una mostra terrible de la irracionalitat autoritària de l’Estat, amb qui hauríem volgut acordar el reconeixement del nostre dret a existir com a poble i a decidir sobre el nostre propi futur. La presó i l’exili són el seu únic missatge fins al present.

El 20 de setembre, l’1 d’octubre –excepcional, protagonitzat per centenars de milers de catalans i catalanes–, el 3 d’octubre –amb la mobilització democràtica més impressionant–, les jornades complexes del 10 i el 27 d’octubre, el 21 de desembre. Són les fites carregades de significació que hem de saber interpretar i gestionar com a societat, com a subjecte polític que vol culminar la via emancipadora nascuda i eixamplada en els últims anys. I ara, sis mesos després del teu empresonament, Oriol, i prop de dos mesos després del teu exili forçós, Marta, crec que ha arribat el moment de prendre les decisions personals que em permetin assumir i compartir plenament les decisions col·lectives que, sens dubte, haurem de prendre en els propers mesos i anys.

Amb aquesta carta s’inclou, doncs, la demanda d’incorporació formal a ERC, l’organització que, malgrat les circumstàncies en què us trobeu, seguiu liderant des de la confiança i el respecte unànime que us heu guanyat a pols en els últims anys. Vaig prendre aquesta decisió el mateix dia que el TS va tornar a empresonar el grup de consellers encara lliures (Romeva, Bassa, Turull, Rull) i la nostra estimada Carme, mentre tu, Marta, havies de prendre la duríssima opció de l’exili suís. (Recordo amb massa emoció, Marta, el teu comiat als passadissos del Parlament.)

Però una decisió com aquesta no pot sorgir només de l’emoció, així que tractaré de resumir les raons i els criteris que m’hi han empès. El país es disposa a viure un període en què serà fonamental la cohesió de tot l’espai republicà i la fortalesa institucional entorn de les formacions polítiques centrals. És hora d’aplegar forces i d’assumir compromisos, no de seguretats personals ni de la falsa protecció d’una suposada independència política.

En aquest escenari exigent, el rol d’ERC és ara ja del tot principal, però ho ha de ser encara més si volem, tots plegats, guanyar el doble repte que avui ens plantegem entorn dels conceptes de República i 'democràcia'. Hem parlat moltes vegades de com hem d’actuar per mantenir l’equilibri més eficient entre la unitat imprescindible per assolir els objectius republicans i la diversitat política que ens enriqueix i ens defineix com a societat complexa i moderna. No hi haurà República sense el gran espai progressista que ERC representa, però tampoc sense un ampli centredreta ben articulat políticament i sense la plena implicació dels diversos sectors d’esquerra més o menys radical que vulguin compartir estratègia i objectius centrals, com ja succeeix amb els amics de la CUP.

És en aquest sentit que, penso, ERC ha d’assumir com a pròpia la responsabilitat de perseguir i aconseguir l’èxit col·lectiu i compartit amb tots els altres sectors i forces polítiques que constitueixen l’espai republicà. És a dir, ERC ha de seguir enfortint i ampliant l’abast de la seva presència social i territorial i ho ha de fer, tal com tu sempre dius, Oriol, obrint fronteres ideològiques i assumint noves fites de creixement i responsabilitat institucional. Anant a totes, amb l’ambició de qui és conscient del moment històric que vivim i del rol que li pertoca tenir.

En els propers mesos tots els àmbits d’acció política demanaran el ple compromís d’una ERC gran en presència i rica en diversitat ideològica interna però inequívocament compromesa amb l’objectiu republicà, concretat en cinc eixos prou explícits: la plena recuperació de les nostres institucions i la consegüent relació amb l’Estat; la vostra llibertat i retorn, la de tots setze, esclar; la concreció i el desplegament pràctic del que vol dir fer República, tot construint el país que ja som des de les institucions (Govern i Parlament), en íntima i continuada connexió amb la ciutadania compromesa al cent per cent; la preparació d’unes eleccions municipals en què ens ho tornarem a jugar gairebé tot; l’acció europea i internacional, que acabarà sent front decisiu de la nostra emancipació...

Cada un d’aquests reptes ens exigirà la més potent i eficaç ERC, la més generosa socialment i també la més ferma institucionalment, la més capaç i ambiciosa en la tasca d’ampliació del suport social a la República, la més ben preparada per governar, per transformar la realitat, per combatre les desigualtats i les injustícies tan presents al nostre país. La que lideri la revolució per a la igualtat de gènere i la del canvi climàtic i la transició energètica que se’n deriva. L’ERC disposada a participar amb màxima implicació en la regeneració europea i la construcció d’una genuïna i democràtica Unió Europea de caràcter federal.

És aquesta gran primera força del catalanisme progressista i republicà la que mereix, però també necessita, totes les aportacions i tot el compromís de més i més ciutadans i ciutadanes. També la de tants que, com jo mateix, compten amb un bagatge de conviccions socialistes de les quals no es volen desprendre ni oblidar. Ben al contrari, ho dic amb caràcter estrictament personal, voldria donar per descomptat que aquesta aportació socialista fos entesa, assumida i incorporada com un enriquiment, com una de les principals finestres d’ampliació de l’espai social que ERC vol i pot representar. Estic convençut que des d’aquest vessant s’hi podran afegir persones i grups amb valors, coneixement i experiència útils al projecte republicà. En l’àmbit municipal, certament, però també en molts aspectes sectorials, en la relació amb l’estat espanyol, en el front institucional europeu, etc.

Tenim al davant un període de màxima exigència que demanarà el millor de tots i cada un de nosaltres. Jo em comprometo a intentar-ho sense cap altra pretensió que la de compartir l’experiència amb vosaltres i amb tots els actuals i futurs membres de l’expedició republicana. Ja sabeu que soc contrari a l’expressió 'militants' i al concepte de militància, que sempre m’ha semblat ple de connotacions jeràrquiques i disciplinàries.

Crec que els partits polítics de convicció democràtica i progressista han de ser cada cop més transitables, flexibles, oberts a l’entrada i sortida continuada de ciutadans interessats en una o altra lluita o conflicte per la transformació de la societat.

Ara em toca a mi i voldria esperar que molts altres arribaran a les mateixes conclusions i faran el mateix pas. He tingut en aquests últims mesos el privilegi de coincidir en la tasca, encara forçosament incipient, del grup republicà al Parlament de Catalunya. He pogut constatar la solvència i l’alta qualitat humana i política de tots i cada un dels seus membres. Formen un equip potent i sòlid, amb dones i homes d’altíssim valor polític i social, els millors servidors públics amb què voldria comptar qualsevol país. El contacte directe i freqüent amb ells i elles és el que m’ha donat la raó de fons i ha estat l'últim estímul per fer aquest pas. A ells, a elles, ben especialment a vosaltres, Oriol i Marta, dec que avui us adreci aquestes línies i a partir de demà us dediqui el meu humil i millor esforç personal. Totes les abraçades, tot l’agraïment i tot el compromís per la vostra llibertat i el vostre retorn. El país us necessita i us espera.

Fins ben aviat,

Ernest Maragall

PS: En els últims anys he seguit formalment afiliat a MES (Moviment d’Esquerres), però sense cap activitat real ni participació personal en els seus òrgans. La incorporació a ERC implica, com és natural, deixar també la relació formal mantinguda fins avui mateix. No em pertoca cap altra reflexió sobre la situació i evolució de MES. Conec i aprecio en el que val el seu compromís amb els objectius de fons que crec que comparteixo amb tots ells. Respectaré en qualsevol cas les decisions individuals o col·lectives que adoptin en relació al seu futur.