Qüestió de dignitat

Les Assemblees de Pau i Treva comencen l’any 1021 i són el precedent del parlamentarisme a Europa. Estic convençut que la recerca de la pau a través del diàleg forma part des de llavors del nostre ADN com a poble.

Les Corts Catalanes, establertes el 1283, són l’organisme parlamentari entre els segles XIII i XVIII, reconegudes com a model del parlamentarisme medieval.

A l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya s’hi aplegaven els 96 diputats catalans a Corts en el primer reconeixement polític i territorial de Catalunya com a realitat nacional després del 1714. Es pensa i es comença a construir la Catalunya del segle XX.

El Parlament de Catalunya es constitueix el 6 de desembre del 1932 i té en Lluís Companys el seu primer president, al qual va succeir al cap de poc Joan Casanovas. Va legislar fins al 1938 amb criteris progressistes i avançats al seu temps, una altra marca de la casa.

És obligat recordar que Irla, Rovira i Virgili, Serra i Moret, i Farreras i Duran el mantenen viu a l’exili, en el moment en què Espanya es veu sotmesa per la dictadura. Aquells homes, lluny de casa i amb grans dificultats, mantenen viu el Parlament de Catalunya.

Un Parlament que es recupera el 10 d’abril del 1980 presidit per Heribert Barrera, després que l’esmentat Farreras i Duran, des de l’exili, enviés una carta al primer president del Parlament recuperat per reconèixer-ne la legitimitat i donar-li continuïtat històrica. Avui és el màxim dipositari de la nostra sobirania.

Tot això és història de la nostra nació. Hi ha un fil roig que travessa la història al llarg dels segles i que ens ha permès arribar fins aquí. Avui aquell Parlament hereu de tots els precedents històrics esmentats està preparant les lleis de “desconnexió”, fruit d’una majoria independentista que a les últimes eleccions va aconseguir 72 diputats sobre 135. Una majoria legítima que va decidir emprendre el camí cap a l’estat propi. Un camí complex, ple de traves i reptes majúsculs, i en què els nostres representants patiran de valent, per dir-ho suau. La cosa acaba de començar.

El president Mas i els membres del seu govern Rigau, Ortega i Homs ja han estat imputats i estan pendents de judici per tot el que va passar el 9-N. I què va passar aquell dia? Senzillament que es va convocar la ciutadania de Catalunya a expressar una opinió. El 9-N no era vinculant, en tot cas tenia més de mobilització massiva (a l’estil dels últims Onzes de Setembre que han sorprès el món) que no pas de referèndum, i això tothom ho sabia. Però el govern d’Espanya, amb la incomprensible complicitat del Tribunal Constitucional, ha judicialitzat el 9-N i l’ha criminalitzat. Mas, Rigau, Ortega i Homs han sigut els primers imputats per un exercici que tenia molt més de simbòlic que de real. En paral·lel, el món municipal tampoc s’escapa de l’ofensiva. El regidor de Vic Joan Coma i els regidors de Badalona que van obrir el consistori el 12 d’octubre també tenen problemes amb la justícia.

I, per acabar-ho d’adobar, l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell, és la següent a la llista. El Parlament, en ús de les seves facultats i atribucions, va crear una comissió d’estudi sobre el procés constituent que tenia la funció d’establir les bases del procés, buscar legislació comparada, escoltar experts, etc. És a dir, tot el que es fa en una comissió d’estudi. Doncs el govern del PP tampoc vol que s’estudiï res. I torna a carregar contra un element que té contingut, però que encara té molt de simbòlic, i ho fa a través de la principal representant del Parlament, la segona autoritat del país, la que representa el Parlament però també és hereva de totes les institucions democràtiques que han representat Catalunya des del segle XI. Un altre atac frontal i directe a les nostres institucions.

Mas, Rigau, Ortega, Homs, Forcadell, Coma, Lladó i els seus companys del consistori badaloní són els primers noms. N’hi ha hagut abans i en vindran més. I el detall més important: se’ls porta davant la justícia per qüestions essencialment simbòliques i qui fa la denúncia és el PP, partit o govern, o l’extrema dreta. No cal afegir res més, no?

Una nació és per damunt de tot la seva gent. Però una nació no existeix si no té institucions sòlides. Atacar aquestes institucions és atacar el cor de la nació. Quan fa uns dies al Parc de la Ciutadella la gent deia “Tots som Carme Forcadell”, es referia precisament a això, tocar les nostres institucions és atacar-nos a tots.

Per dignitat, per responsabilitat i pel nostre futur col·lectiu seria bo que el govern del PP i el TC sabessin que no podran inhabilitar la nostra presidenta. Una immensa majoria de la ciutadania d’aquest país ja fa temps que va dir prou. I aquest és un punt de no retorn.