Nova societat o nou país?

Catalunya és un país procliu als grans debats teòrics. Ens agraden, tot i que potser públicament no ho reconeixem i som feliços amb aquesta mena d’intrigues permanents, amb equacions d’impossible solució però que ens alimenten dubtes i ens instal·len en aquell marc teòric tan còmode per als qui no gosen poder. Potser són massa anys sense capacitat real de poder i ja no gosem. Potser...

Estem construint entre tots plegats un escenari de dubtes permanents. És legítim, per descomptat, però ¿és pràctic tenir ja tres propostes de Constitució catalana quan encara ni tan sols sabem si podrem tenir estat propi? És lloable l’interès i el compromís de la societat civil, motor indiscutible del procés, però ha arribat el moment potser d’afinar els passos que cal fer a partir d’ara, de saber exactament quin paper ha de jugar cadascú i com s’ha de coordinar tot plegat. Tot això ja ho pensava abans que esclatés l’escàndol de les converses del ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, però vist tot el que ha sortit i amb sospites greus de tot el que no ha sortit, no tinc cap dubte que ara és l’hora de posar ordre i clarificar els passos que cal seguir en les properes setmanes, mesos i anys. Ja sabem com les gasta l’adversari, que, per cert, serà encara per un temps un adversari afeblit a causa del resultat electoral. Aquest factor no es pot obviar més des de la política catalana.

En aquests moments de la història del nostre país en què semblava, i vull pensar que encara sembla, que el procés cap a l’estat propi era un camí tortuós, complex i difícil, però camí al capdavall i amb final definit i previsiblement feliç, hi ha una reflexió que fa setmanes, mesos, que em balla pel cap. Què pretenem fer els catalans amb tot això del procés? Construir un nou país? Un nou estat? O el que pretenem és construir una nova societat? Vet aquí una de les claus que explicaria tants ensurts i enrenous en el relat que el poble de Catalunya està escrivint.

Hi ha molts ciutadans d’aquest país, més de dos milions pel cap baix, que ja han decidit que volen un nou estat. I el volen com més aviat millor perquè les condicions de l’actual són una autèntica ruïna. I de tots aquests, una immensa majoria vol aprofitar aquesta nova construcció per modelar-la de manera adequada. És a dir, aprofitar que es fa el nou estat per, al mateix temps, construir una nova societat, lliure dels vicis i les esclavituds d’uns models caducs, passats de moda, gens sostenibles i, sovint, presoners d’obscurs interessos. I és aquí on sovint topem. En aquesta discussió ens eternitzem i perdem oportunitats d’avançar. També és cert que la idiosincràsia de la gent del nostre país fa que hi hagi una part important de la població que dóna prioritat a la nova societat, aquella en què hem de fugir d’injustícies, en què els valors del segle XXI com la solidaritat, la transparència, l’honestedat, la no discriminació per raons de gènere, etc., siguin els referents i la prioritat. Si sumem els que volen un nou estat per fer una nova societat i els que volen construir una nova societat -i si es fa en un nou estat ja els sembla bé-, resulta que la majoria a Catalunya és descomunal. Estaríem parlant de més de tres quartes parts de la població, apropant-se al 80% de les persones que, a part de viure i treballar a Catalunya, la senten com alguna cosa més que no pas una simple comunitat autònoma.

Catalunya va iniciar una aventura ja fa uns quants anys que ha tingut una mica de tot: unes quantes manifestacions de rècord Guinness, un simulacre de referèndum que ha servit per imputar uns quants dels governants d’aquest país (i només per un simulacre!), convocatòries electorals, una de les quals amb categoria d’eleccions plebiscitàries... Però és que mentrestant Catalunya també s’ha mobilitzat en temes socials: habitatge, treball, pau, solidaritat, drets individuals... Les dues ànimes d’aquest país no són contradictòries, ans al contrari: són ben complementàries.

Seria bo i interessant que el debat de la qüestió de confiança que el president Puigdemont va plantejar al Parlament servís per a dues coses. En primer lloc, per redefinir i marcar clarament el full de ruta. És a dir, des del dia de la qüestió de confiança fins al dia de la independència hem de saber quins passos seguirem, i com ho farem. A hores d’ara crec que molta gent agrairia missatges clars i un full de ruta precís. I, en segon lloc, i no menys important, per aclarir definitivament que l’oportunitat de construir un nou país és l’oportunitat de fer també una nova societat.

Debatem tot el que calgui i tant com calgui, però ara, a més, anem ja per feina.