Administració 4.0

Ningú dubta a hores d’ara que ja som de ple en la Quarta Revolució Industrial. Alguns parlen de revolució 4.0, però el que és evident és que hi ha tot un seguit de factors i elements que condicionen el nostre futur més immediat, en tant que estan definint un nou model de societat. La tecnologia quàntica, l’internet de les coses, els nous materials, com per exemple el grafè, noves formes d’energia i noves fórmules per gestionar-la, la intel·ligència artificial, el big data, la impressora 3D, el blockchain i molts altres exemples ens portarien a parlar d’elements disruptius que aviat trobarem en la nostra vida quotidiana. Des dels cotxes autònoms fins a la roba intel·ligent, podríem esmentar uns quants exemples de coses que ja estan canviant, i de coses que canviaran en un futur molt immediat.

I l’administració ¿com reacciona davant de tots aquests factors que incideixen i incidiran en la nostra vida quotidiana, però també en la nostra vida col·lectiva?

Doncs, d’entrada, com diríem en termes demoscòpics, no ho sap / no contesta. És cert que puntualment i de manera molt excepcional algunes administracions han fet algun intent per aproximar-se a noves maneres de funcionar i de relacionar-se amb la ciutadania. Però són excepcions que no fan altra cosa que confirmar la regla. I la regla, per desgràcia, és que la funció pública, els sistemes que regeixen l’administració, els circuits que la fan funcionar, són caducs i estan absolutament fora de temps.

A l’administració no hi ha mil·lennistes (millennials), per exemple. En determinades organitzacions que han crescut i han evolucionat gràcies a l’aportació de saba nova, d’idees disruptives i trencadores, aquesta generació ha tingut un paper cabdal. Però en els llocs on això ha tingut més èxit ha sigut precisament on s’ha fet una sàvia combinació de mil·lennistes i sèniors. Aquest escenari seria interessant poder-lo plantejar a l’administració pública. Una part molt important del que es fa i es deixa de fer a l’administració depèn essencialment de les persones que la fan funcionar, i una altra, dels mecanismes que la regulen. L’administració tal com està dissenyada avui no és gens atractiva per a una generació que comença a moure molt més del que sembla els fils del món. I això és un problema greu.

Sense menystenir els funcionaris que presten els seus serveis en alguna de les administracions del país, tinc el convenciment que molts d’ells haurien d’entrar en el necessari joc de desaprendre per aprendre. No fa gaires dies, en una formació que vaig fer en un dels ajuntaments importants del país, plantejava als assistents, tots ells funcionaris d’alt nivell, la possibilitat que el pressupost d’aquell ajuntament, o el de la Generalitat, pogués estar íntegrament elaborat per un robot. La pregunta, per descomptat, té un punt de provocació, i confesso que és útil per poder entrar a fons en el debat. Però també té un punt de realitat del que hauria de ser i del que, tard o d’hora, serà. ¿Un robot faria millor un pressupost que una persona? N’estic segur. Entre altres coses perquè la seva capacitat d’anàlisi de dades, de formulació d’hipòtesis i de projecció d’escenaris seria molt més fiable que la que ara mateix podem imaginar. No tinc cap dubte tampoc que hi ha d’haver criteris polítics per definir un pressupost i una definició de prioritats. Però un cop fixades, és evident que podríem caminar cap a una elaboració cada cop més perfecta d’un pressupost, amb control i transparència, esclar, però també amb agilitat i eficiència. No és cap utopia ni cap pel·lícula de ciència-ficció.

Per desgràcia, la normativa legal no hi ajuda. I tots els episodis de corrupció tampoc, ja que han provocat un doble efecte: d’entrada, la mala imatge de les administracions i dels polítics pel delicte comès, i, d’altra banda, la por a ser àgils. És trist, però és així.

Hi ha molta feina a fer. El món que ve reclama prendre decisions, i els països que les sàpiguen prendre seran els capdavanters i tindran nivells més alts de benestar i progrés. Perquè això succeeixi cal una autèntica revolució a l’administració. Si anem cap a una revolució industrial que ens trasbalsarà i ens canviarà les regles de joc, no tinc cap dubte que hem de caminar amb urgència cap a l’administració 4.0. Perquè això sigui possible cal una nova legislació, més valenta, més ambiciosa, més àgil. Cal que gent jove entri a l’administració i que el talent en sigui una de les característiques. Un talent que existeix però que, per desgràcia, massa sovint està hibernant. La combinació intel·ligent entre el talent existent que ha d’emergir i el talent que pot venir de fora és una altra de les claus de futur.

Finalment, una administració 4.0 s’ha de dotar de les eines tecnològiques que la puguin posar a l’altura del que reclama el moment històric que vivim. I cada cop hi ha més eines, més perfectes i útils. El funcionariat i la política han de començar a posar negre sobre blanc què volen ser els propers anys. La societat els ho agrairà.