Justícia penal internacional, per un futur sense delictes de lesa humanitat
L'1 de setembre de 1945 és la data en què els historiadors donen per finalitzat l'episodi més cruel de la història: l'aniquilació d'11 milions de jueus, la creació de 42.500 camps de concentració i la deportació i assassinat de 220.000 gitanos. Per fer front a les vils atrocitats que va comportar la Segona Guerra Mundial, la comunitat internacional va preveure un instrument de justícia, veritat i reparació com van ser els tribunals 'ad hoc' de Nuremberg i Tòquio, que processarien els líders de l'Alemanya nazi i els generals de l'Imperi Japonès. Per primera vegada al segle XX i com a reacció a l'Holocaust, s'afirmaria la responsabilitat penal de l'individu. Vet aquí el gran avenç en la justícia penal internacional: la possibilitat de jutjar càrrecs d’un estat.
Des de llavors, i malgrat que Europa ha viscut el segle menys conflictiu de la seva història, les deportacions, tortures, violacions, assassinats de civils, execucions extrajudicials, han continuat en altres llocs del món. Fa tan sols 25 anys, a Ruanda, es va produir el pitjor genocidi de la història del continent africà: l'aniquilació dels tutsis, estesa per tot l'estat, promoguda i planificada pel govern hutu. En tres mesos, davant la passivitat internacional, van aniquilar 800.000 persones.
Des del 1995 fins al 2005, el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda es va encarregar de jutjar els principals causants i va condemnar 61 comandaments militars, dirigents polítics, extremistes religiosos i responsables de mitjans de comunicació des dels quals s'animava a exterminar els "escarabats”.
Seria inconcebible parlar de justícia penal internacional sense esmentar especialment el Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia, pare de la concepció moderna de la justícia criminal internacional, que va ser concebut el 1993 per investigar i enjudiciar els crims comesos durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia.
Fa tan sols uns dies, ens venia al record el memorial per la persecució, l'extermini i les deportacions de Srebrenica, a 8.000 musulmans bosnians, i de Sarajevo, on van morir prop d'11.000 persones. No fa tant de temps ni queda tan lluny. Va ser el 1995.
“Aquest genocidi seguirà perseguint la consciència internacional”, diria el secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, el 2017 en clausurar el tribunal especial que va condemnar 90 persones. Quedaran en la nostra memòria les imatges del judici contra el líder serbobosnià Radovan Karadzic, condemnat a 40 anys de presó per crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi durant la guerra de Bòsnia.
L'anhel de crear una Cort Penal Internacional (CPI) amb jurisdicció universal va néixer després de la Segona Guerra Mundial. Es va encarregar a la Comissió de Dret Internacional de l'Organització de les Nacions Unides un projecte de codi unitari de crims internacionals i l'estatut d'una Cort Penal Internacional. No obstant això, se sap que la col·lisió ideològica nascuda de la Guerra Freda impediria que un tribunal amb jurisdicció universal veiés la llum. No seria fins a la caiguda del bloc de l'Est que el clima geopolític i la valentia de líders de caràcter progressista com Lionel Jospin a França, Bill Clinton als Estats Units i Tony Blair a Anglaterra permetrien, el 17 de juliol de 1998, la creació, a través de l'Estatut de Roma, de la tan esperada Cort Penal Internacional, un tribunal que ompliria d'esperança els cors de les persones de pau que anhelen un ordenament internacional més just i preventiu contra les barbàries produïdes i, de vegades, impunes, fins llavors.
La Cort Penal Internacional va néixer amb vocació d'universalitat, com el primer tribunal estable i permanent, amb jurisdicció internacional i competent per enjudiciar persones físiques fins i tot tractant-se dels més alts mandataris d'un estat pels crims més greus contra la humanitat, crims de guerra, genocidi i agressió. Actualment, 123 països han ratificat l'Estatut de Roma. Els estats, conscients de la fragilitat de les conquestes, encara que amb excepcions, han procurat protegir-la.
Amb l'alt tribunal, el dret penal internacional ha experimentat un desenvolupament vertiginós en els últims vint anys, i, encara que la Cort Penal Internacional és perfectible, són innegables els progressos aconseguits en aquestes dues últimes dècades. La Cort Penal Internacional ha obert 27 casos, dels quals quatre dels acusats estan complint condemna a l’Haia. Tots recordem amb admiració la primera sentència de la CPI en el cas de Thomas Lubanga, declarat culpable el 2012 i condemnat a 14 anys de presó pels crims de guerra d'allistar i reclutar nens menors de 15 anys i usar-los per participar activament en les hostilitats de nens i nenes soldats.
El procediment per iniciar un cas a la CPI és extremadament complicat i lent. Els casos poden ser enviats a la Cort pels estats (Uganda i el Congo), pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Líbia i Darfur, al Sudan) o per la mateixa fiscalia de la Cort (Kènia i Costa d'Ivori). No obstant això, les recerques davant els casos de delictes de lesa humanitat continuen avançant. En l'actualitat, la Cort Penal Internacional manté oberts deu exàmens preliminars, entre els quals figuren Veneçuela, per detencions arbitràries o persecucions polítiques, i Birmània, pel desplaçament forçat dels rohingyes, homicidis, violència sexual, desaparicions forçades, destruccions i saquejos. Recordem que existeix una ordre de detenció internacional contra el president del Sudan, Omar al-Baixir.
De moment no es tracta de casos plenament oberts, sinó d'un pas previ en el qual s'analitzen qüestions com la gravetat del cas o una avaluació completa sobre si els delictes entren en la jurisdicció de la CPI, però el fet que s'estigui investigant ens obre una porta a l'esperança que la persecució de les violacions més greus de drets humans és un fenomen que ha arrelat en el dret internacional, que compta amb l’aquiescència dels estats i que marca la tendència que assenyala cap al futur. Un futur utòpic en què no faci falta un tribunal per enjudiciar delictes de lesa humanitat.
