Valls a aquest costat dels Pirineus
Professor de sociologia, Universitat de París 8 Vincennes - Saint Denis“Quan moren –va escriure Oscar Wilde– els bons americans van a París”. I els polítics francesos, quan agonitza la seva carrera a França, on van? El 25 de setembre del 2018, Valls va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Renuncia a la seva acta de diputat per l’Essonne i deixa definitivament la política francesa: “Passi el que passi, em quedaré”. Ara bé, aquest és el mateix lema del qual va fer bandera en la seva campanya francesa de juny del 2017: “Sempre amb vosaltres”. En aquells moments, escrivia als electors: “Les il·lustres responsabilitats que he exercit mai no m’han allunyat de vosaltres; al contrari”. És la fórmula que defineix amb més encert Manuel Valls: no fa pas el contrari del que ha dit; “al contrari”!
El 2018, aquest home d’esquerres es presenta a les municipals com a independent, amb el suport d’un partit de dreta, Ciutadans, i de qualsevol que s’hi vulgui sumar. És aquesta la lliçó que ha après de la seva experiència francesa? Com tots els candidats de les primàries socialistes, el 15 de desembre del 2016 es va comprometre per escrit a donar suport al vencedor. Va ser Benoît Hamon. Així doncs, el 29 de gener del 2017, la nit de la seva derrota, Manuel Valls va declarar: “Des de sempre he tingut sentit de l’acció col·lectiva i de la lleialtat, concedeixo una profunda importància a respectar els compromisos contrets. Benoît Hamon és des d’avui el candidat de la nostra família política”. No obstant això, el 29 de març s’aliava amb Emmanuel Macron, que ja tenia la victòria assegurada, abandonant el candidat socialista, que estava condemnat al fracàs. Però la telenovel·la encara havia de continuar: com que el Partit Socialista ja no en volia saber res, va demanar que el partit presidencial l’investís candidat de cara a les legislatives del mes de juny. En Marxa s’hi va negar perquè el considerava poc fiable, per després tenir un gest amb ell no presentant cap candidat que s’hi oposés. Malgrat sortir elegit per ben poc, la seva carrera política semblava acabada.
Es mostrarà Barcelona més acollidora? El 'Huffington Post' ironitzava: “Manuel Valls demana asil polític a Barcelona”. És cert que Valls l’anomena, de manera afalagadora, “capital d’Europa”. Però es tracta de la Barcelona “ciutat refugi” o d’una sucursal espanyola de “l’Europa fortalesa”? Recordem que Manuel Valls es va oposar rotundament a Angela Merkel: “Europa no pot acollir més refugiats”. Quan Valls, binacional, defensava la pèrdua de la nacionalitat dels binacionals implicats en terrorisme, se’l va acusar de fer seva una mesura d’ultradreta: “al contrari”, responia ell llavors! Es podria dir que més aviat és partidari d’una circulació intraeuropea? En tot cas, no per als gitanos romanesos que miren de guanyar-se la vida a França. El destí de Manuels Valls l’ha empès a canviar Évry per Barcelona i els gitanos romanesos, per la seva banda, segons les seves declaracions, “estan destinats a quedar-se a Romania, o a tornar-hi”!
Podia l’Espai Schengen obrir les portes als gitanos europeus? El que es preveia era “només una obertura parcial, limitada solament als aeroports, una mesura que facilitaria la vida als homes de negocis, sense més conseqüències”. Sí als qui viatgen en classe 'business' i no als pobres, culpables de nomadisme. El cert és que Manuel Valls associa els gitanos amb la delinqüència: “Ho sap tothom, la proximitat d’aquests campaments provoca mendicitat i també robatoris”. En el fons, per a Manuel Valls hi ha dos tipus d’europeus: “Aquestes poblacions tenen estils de vida extremadament diferents dels nostres i que s’hi oposen de manera evident”. Per tant, al seu parer, la cultura i la delinqüència estan vinculades: “Els ocupants de campaments no volen integrar-se al nostre país per raons culturals o perquè estan en mans de xarxes dedicades a la mendicitat o la prostitució”. Afirmacions d’aquesta mena li han valgut dues querelles d’associacions antiracistes, però totes dues vegades va ser absolt perquè parlava en qualitat de ministre. Racista, Manuel Valls? Al contrari!
A les xarxes socials, Manuel Valls és detestat. Una petició de contribuents francesos li demana comptes per haver desaparegut de la seva ciutat i dels escons de l’Assemblea Nacional: no deu pas haver finançat la seva precampanya barcelonina amb la seva assignació de diputat francès? Sigui com sigui, avui dia és víctima d’una burla generalitzada. Quan es va saber que Manuel Valls havia deixat la seva nova companya sentimental, diputada d’En Marxa, per una pubilla catalana, 'Le Gorafi' [un mitjà satíric en línia] va titular: “Manuel Valls s’emparella amb un pastor alemany per postular-se a l’alcaldia de Düsseldorf”. I és que, per a ell, la política és una qüestió d’amor: “La primera vegada que vaig dir a algú que l’estimava –diu per justificar la seva candidatura–, vaig dir «t’estimo» i no «je t’aime». I aquestes coses marquen per sempre”.
D’una banda, Manuel Valls sembla d’allò més voluble políticament. De l’altra, és fidel a si mateix: que potser no ha estat sempre un home de dretes? En el moment de presentar-se a les primàries socialistes, va advertir: “L’esquerra pot morir”. Ara ho entenem, era una amenaça: en efecte, a França, al Partit Socialista li està costant Déu i ajut recuperar-se de Manuel Valls. De fet, l’endemà de les presidencials, no va dubtar a declarar: “Aquest Partit Socialista és mort”. Com en una famosa novel·la d’Agatha Christie, l’assassí és el narrador. I la cosa es complica: en destrossar l’esquerra, Manuel Valls també ha aconseguit eliminar-se a si mateix de la vida política! Ara resta per saber si tindrà temps d’acabar amb la dreta catalana. Per tant, la seva candidatura podria ser un signe d’esperança per a l’esquerra a Barcelona.
“Veritat a aquest costat dels Pirineus, error a l’altre”, deia Pascal. Manuel Valls es declara republicà a França ; ara bé, contra els independentistes, que volen que Barcelona sigui “la capital d’una República Catalana imaginària”, serà monàrquic. Les paraules canvien de sentit segons si som a un costat de la frontera o a un altre, començant per les expressions “aquesta banda” o “l’altra banda”. Manuel Valls no ha canviat... al contrari.
