El veredicte català: policia vs. política

He de dir "presos polítics"? No estic segur de poder anomenar així els polítics que acaben de ser condemnats a Madrid pel Tribunal Suprem. La Junta Electoral ha considerat que aquestes paraules (igual que "exiliats") són partidistes, contràries a la neutralitat política, i per això les desterra dels mitjans públics, perquè evoquen el que cal qualificar de judici polític.

Negar-se a reconèixer la naturalesa política del referèndum de l’1 d’Octubre, i la repressió policial i judicial que el van seguir, busca fer sagrada la Constitució i, per tant, retirar-la de la política democràtica. Rebutjar la política és triar la policia. Però la repressió judicial no era l'única opció. L’estat espanyol podria haver considerat que el referèndum era nul. Un acte performatiu que no està autoritzat no té cap efecte: si declaro un matrimoni sense tenir-ne l'autoritat legítima, la meva paraula continua sent paper mullat. En canvi, qualificar el referèndum de sedició és proclamar la seva efectivitat. D'altra banda, la magnitud de les sentències és un bon indicador de la por de les autoritats: es troben entre les penes que es van imposar contra la Manada a cada instància judicial, de 9 a 15 anys. Dir que s’ha violat la Constitució és reconèixer aquest referèndum com una acció política... al mateix temps que s'està negant.

I si, en lloc de sedició, parléssim de "desobediència civil"? És així com les minories poden intentar fer que les majories les escoltin sense recórrer a la violència. Condemnar la desobediència civil amb tanta intensitat és una aposta perillosa: sens dubte l'estat espanyol espera la submissió catalana, però ¿no s’arrisca, així, a fomentar la violència? Un dia s'haurà d'admetre que per a la democràcia la política és menys perillosa que la policia.