El moment neofeixista del neoliberalisme

Sociòleg, catedràtic a la Universitat de Paris-8"Hello, dictator!” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va rebre amb aquestes paraules l'hongarès Viktor Orbán a la cimera de Riga del 2015. Tot plegat amb bon humor i un copet afectuós a la galta. El contrast amb els 'diktats' que l’Eurogrup imposava aleshores a Grècia no podia ser més colpidor. I és que amb el neoliberalisme no s’hi fa broma: l'economia és una cosa massa seriosa per confiar-la a la gent. En canvi, de la democràcia sí que ens en podem riure. En realitat, aquest numeret de Letònia recorda 'El gran dictador' de Charlie Chaplin, quan Mussolini saluda Hitler amb un cop amistós a l’esquena: “El meu germà dictador!”

¿Com podem pensar conjuntament la pujada de la ultradreta i la deriva autoritària del neoliberalisme? D'una banda, hi ha el supremacisme blanc de Donald Trump i, a Europa, la xenofòbia política d’un Viktor Orbán o un Matteo Salvini. De l’altra, hi ha cops d’estat democràtics: ara ja no cal enviar tropes a Grècia (“Banks, not tanks”) ni tampoc al Brasil (on hem vist com els vots han substituït les botes militars per destituir Dilma Rousseff i Lula da Silva). Tanmateix, hem vist com els paladins del neoliberalisme no dubten a recórrer a la violència policial per reprimir els moviments socials, com s’ha fet a França. En tots dos casos hi ha un retrocés de les llibertats públiques.

I no hi ha cap incompatibilitat entre aquests dos fenòmens: Europa accepta que la ultradreta arribi al poder i la UE subcontracta la gestió dels migrants a Turquia i Líbia. Per molt que ara, arran de l'arribada de la Lliga Nord al poder, Emmanuel Macron denunciï la “lepra que s’estén”, el 2017 la Itàlia liderada pel Partit Demòcrata ja demandava les ONG que rescataven migrants al mar. I Europa n’era còmplice. A la frontera franco-italiana i a la Mediterrània, les milícies de Generació Identitària actuen il·legalment amb la benedicció de les autoritats; però la justícia francesa persegueix els “delinqüents solidaris”, com l’activista Cédric Herrou.

Mentre el Senat delibera sobre la llei d'asil i immigració, el president francès s'indigna contra els que "traeixen fins i tot el dret d’asil". Al mateix temps, fustiga els que “donen lliçons” i que, en nom de la solidaritat, demanen “la lluna”. I, sense fer broma, anuncia “sancions en cas de falta de solidaritat”, com si França no fos la primera implicada. Malgrat aquestes bones paraules, la “temptació il·liberal” no és exclusiva de la ultradreta euròfoba, sinó que també amenaça els dirigents euròfils. Emmanuel Macron encarna molt bé aquest neoliberalisme il·liberal que pretén salvar-nos de la ultradreta imitant-ne la política.

Hem de parlar d'un “moment populista”? La filòsofa Chantal Mouffe rebutja el qualificatiu d’ultradreta i prefereix l’expressió “populisme de dretes” perquè ella advoca per un "populisme d'esquerres”. Segons Mouffe, tots dos populismes tindrien en comú “un nucli democràtic” perquè estarien donant veu a les demandes dels “perdedors de la globalització neoliberal”, tot i que les seves respostes siguin molt diferents. Ara bé, mentre els dirigents neoliberals no dubten a mobilitzar el populisme xenòfob, per la seva banda líders populistes com Trump, Orbán i Erdogan­ també promouen polítiques neoliberals.

Així doncs, més val parlar d'un moment neofeixista. Avui tornem a trobar trets típics del feixisme històric: el racisme i la xenofòbia, la difuminació de les fronteres entre la dreta i l'esquerra, els líders carismàtics i l’enaltiment de la nació, l'odi a les elits i l'exaltació del poble, etc. Després de l'elecció de Trump, el filòsof Cornel West assenyalava la responsabilitat que hi havien tingut les polítiques econòmiques de Clinton i Obama: “Als EUA, l'era neoliberal s’ha acabat amb una explosió neofeixista”. I salta a la vista que des d’aleshores el neofeixisme no ha destruït el neoliberalisme...

¿Val més, potser, que fem cas de Wendy Brown, partidària d’una lectura neoliberal? Per a aquesta politòloga, amb Trump, la combinació paradoxal d’estatisme i desregulació –és a dir, d’un autoritarisme llibertari– és una nova forma política, un “efecte col·lateral de la racionalitat neoliberal”. Segons Brown, no l’hauríem de reduir als antics models del feixisme o el populisme. La seva crítica coincideix amb la de Robert Paxton, historiador de Vichy, que sosté que “l'etiqueta 'feixista' oculta el llibertarisme econòmic i social de Trump”.

Però ¿oi que el principi en què es basa el tipus ideal weberià consisteix precisament a agrupar exemples agafats de diversos contextos històrics? És el cas del feixisme o el populisme. I també del neoliberalisme: el proteccionisme de Trump n’és només una nova declinació, mentre que l’ordoliberalisme alemany n’és una variant, que tampoc cal confondre amb la ideologia de l'FMI... La paraula 'neofeixisme' permet reflectir, en la seva especificitat històrica, aquest moment del neoliberalisme.

Això no vol dir que el neoliberalisme estigui condemnat a confondre’s amb el feixisme. Com tampoc està destinat a la democràcia, a diferència del que es pensava després de la caiguda del Mur de Berlín. Encara que Tony Blair i José Luis Rodríguez Zapatero, que van convertir la socialdemocràcia europea al neoliberalisme, lluny de deixar-se arrossegar per l'onada de xenofòbia, reivindicaven l'obertura de fronteres als migrants econòmics. I pel que fa a la cancellera alemanya, ¿oi que la Kaiser Merkel es va convertir en la Mutti (mama) Angela durant la crisi dels refugiats del 2015, pocs mesos després de la crisi grega? Però aquests dos moments són cosa del passat.

Negar-nos avui a pronunciar la paraula 'neofeixisme' ens autoritza a no fer-hi res. No ens hem de fer il·lusions que el populisme, que en realitat n’és el símptoma, pugui ser-ne el remei. I els eufemismes impedeixen la mobilització de l'antifeixisme, que, lluny de ser l’aval democràtic de les polítiques econòmiques actuals, expressa la responsabilitat del neoliberalisme en l'ascens del neofeixisme. En resum, no és gens anacrònic cantar 'Bella ciao' contra Matteo Salvini o el seu predecessor, Marco Minniti, o contra el seu homòleg francès, Gérard Collomb, encara que està "una mica tip de fer de fatxa de torn”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell