Erets [en hebreu, terra de...] – Israel (1935)

De la crònica de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) a La Publicitat (28-IX-1935). El poeta i articulista Josep Carner era també diplomàtic de carrera. Quan va exercir de cònsol de la República Espanyola a Beirut va seguir practicant el periodisme com a corresponsal de La Publicitat al Pròxim Orient. El mot “Erets” que ell va posar en el títol d’aquest text és una transcripció de אֲדָמָה ('terra' en hebreu bíblic.)

"El Sionisme —deia Sokolov en el Congrés jueu de Lucerna— és l'escola del jueu de qualitat." El poble que per tants de segles, errant, combatut, acordonat, espoliat, ha viscut sobretot d'esperança, reviscolà en el seu cor la flama sempre latent de l'aspiració a una Teresa Promesa. La realitat, tanmateix, ha estat com ella té per costum, ben diferent de les il·lusions de color gratuïtament exquisida; les necessàries readaptacions han estat ben dures: el nerviós individualista ha hagut d'aprendre algun col·lectivisme; el botigueret ha hagut fer-se a les feines del camp; sexagenaris s'han posat a aprendre una llengua nova; ànimes occidentalitzades s’han trobat barrejades en un mateix motlle amb d'altres de la més antiga flaire i exsudació oriental; les més enèrgiques reeducacions han calgut per a sobreviure. Un testimoni intel·ligent ens parla, d'una manera tota especial, dels darrers immigrats alemanys a Palestina, profundament dividits dels procedents de l'Europa oriental. "Cal recordar que la burgesia jueva d’Alemanya, talment ben poc sionista, considerava amb menyspreu els jueus orientals, s'avergonyia dels seus parents espellifats, no desitjava pas de sentir-se retret el seu origen en el moment precís que havia arribat a atènyer la condició d’alemany autèntic i de membre de la bona societat. Els jueus podien esdevenir-hi jutges i àdhuc ministres. De sobte, d'un cop de ploma, els nazis han anul·lat l’emancipació jueva. Però, ¿és que això és una raó per a tutejar-se, en arribant a Palestina, amb tots els jueus del món?" Els jueus no són pas menys esnobs que els altres pobles. Ultra un secret i formidable orgull col·lectiu, inatacable per cap mena d’humiliació imposada o de degradació escollida, tenen, entre ells, nombre de matisos de diferenciació i d’exclusivisme. A l’Orient mateix, els jueus alemanys, que es fan una superioritat de llur cultura germànica, seran considerats per damunt l’espatlla pels sefardites. [...] Els nazis, no fa pas gaire, es vanaven de l’impuls que havien donat al Sionisme. No dic pas que els jueus alemanys siguin insensibles al nou ideal d'una pàtria a crear, però l'Alemanya posseeix encara llur cor, i és difícil de dir què succeiria si simultàniament, l'Estat palestinià reeixís (com és ben cert que en bella part comença de fer) i l'Alemanya adoptés un temperament només que una mica elàstic envers els jueus. L'esperança més gran dels sionistes, recercadors d’unitat, és, en l'hora actual, l’escola, on els fills dels jueus alemanys parlaran hebreu, i es badaran amb sensibilitat hebrea a un vida nova. L'ensenyament nacionalista haurà de reemplaçar l'antic fort lligam religiós, avui en gran manera minvat. Però encara aquests infants més o menys afaiçonats per la propaganda, és possible que dedueixin –del llenguatge de llurs pars, de llurs sospirs– que la noció del paradís a venir ha de canviar-se altra vegada per la del paradís perdut.