Erdogan, el moderat
Potser vostès no ho recorden, però quan va guanyar per primer i per segon cop (el 2002 i el 2007, respectivament) les eleccions legislatives turques, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) era descrit entre nosaltres com una formació “islamista moderada”, una versió musulmana de la democràcia cristiana occidental, i el seu líder i aleshores primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, apareixia com un governant d’allò més freqüentable i entenimentat.
Tan freqüentable que José Luis Rodríguez Zapatero el va escollir des del 2004 com a partner principal dins la mai prou ben ponderada Aliança de Civilitzacions. Tant, que el 2010 la Universidad Europea de Madrid -privada i conservadora- li va atorgar un doctorat honoris causa. Tant, que encara el 12 de febrer del 2014 Mariano Rajoy va intervenir a Istanbul en un míting preelectoral de l’AKP. Per cert, quan de resultes de l’obscur cop d’estat del juliol del 2016 es comptabilitzen a Turquia unes 80.000 detencions, hi ha 40.000 presos polítics (incloent-hi periodistes, magistrats, diputats, alcaldes, etcètera) i han estat purgats més de 150.000 funcionaris públics (entre els quals 6.300 professors universitaris), no tinc notícia que ni Rodríguez Zapatero, ni la universitat madrilenya abans esmentada, ni Mariano Rajoy hagin formulat cap crítica ni cap rectificació de les lloances prèvies.
Erdogan va arribar al govern amb grans ambicions, tot i que una mica contradictòries. D’una banda, pretenia accelerar la incorporació de Turquia a la Unió Europea…; tanmateix, el seu programa ocult -cada cop menys ocult- de reislamització de la República, de construcció d’un règim presidencialista molt autoritari, de repressió policial de qualsevol forma de contestació interna, ha provocat l’allunyament turc de la UE. Avui, només el xantatge immigratori que Ankara fa sobre Berlín i Brussel·les -si us poseu massa durs, reobro l’aixeta de l’Egeu- manté la relació de Turquia amb la Unió, però en uns nivells de fredor i malfiança molt superiors als del 2002.
Del ’altra, el líder de l’AKP aspirava a retornar Turquia al paper hegemònic, al rol de lideratge del Pròxim Orient musulmà que havia tingut fins al 1918; és allò que s’ha anomenat neootomanisme. Però cal subratllar que, en la centenària fórmula otomana d’hegemonia regional, hi havia una peça clau: el sultà (emperador, líder polític) era a la vegada el califa (papa, líder religiós). Erdogan no podia aspirar a la magistratura espiritual abolida per Atatürk el 1924, de manera que en va intentar un succedani: la seva Turquia seria l’exemple i el model d’un règim islamista compatible amb el creixement i la modernitat econòmiques; a més, Ankara agafaria la bandera de la causa comuna més potent per al món àrabo-musulmà, la lluita contra Israel, amb qui la Turquia kemalista havia mantingut una estreta aliança. És aquí on s’ha de situar l’episodi de la flotilla de Gaza, el juny del 2010, i tota la gesticulació posterior, que, certament, va valdre a Erdogan una fugaç popularitat entre les masses àrabs.
Però poc després van esclatar les Primaveres Àrabs. I si, per un moment, va semblar que l’AKP turc era un referent per a les “democràcies islàmiques” que en poguessin sortir, aviat es va veure que no. Pitjor encara, l’inici de la guerra civil a la veïna Síria, la sectarització -sunnites contra xiïtes- i la regionalització del conflicte van convertir el neootomanisme d’Erdogan en un camp de mines.
D’entrada, per solidaritat sunnita i per antipatia profunda cap al règim sirià -Síria té amb Turquia una disputa territorial pel sandjak d’Alexandreta des del 1939-, Erdogan es va mostrar complaent amb els rebels, també amb els jihadistes, sense exceptuar-ne els de l’Estat Islàmic; de fet, la frontera siriano-turca va ser durant anys un colador d’armes i de voluntaris estrangers que anaven a nodrir les files de l’EI.
Les coses no van canviar fins al 2014-2015: les pressions d’Occident i l’alarmant -per a Ankara- protagonisme que agafaven els combatents kurds en la guerra siriana van fer que Erdogan, ara ja president de la República, dibuixés un gir que es va anar accentuant el 2016. De les hostilitats quasi obertes s’ha transitat a la reconciliació i la complicitat amb la Rússia de Putin, protectora del règim de Damasc. De la retòrica antisionista, a la normalització amb Israel. Les forces armades turques actuen obertament dins de Síria contra l’Estat Islàmic, però sobretot contra les milícies kurdes, i el seu govern ja veu Baixar al-Assad com un interlocutor vàlid, mentre ha reprès l’enfrontament bèl·lic amb el PKK, i ha dinamitat així el procés de pau iniciat el 2013.
Tantes giragonses han deixat, esclar, una herència de greuges, d’interessos enganyats o traïts i d’afanys de venjança que, ara, esclaten a Istanbul o en qualsevol altra ciutat turca en forma de bombes i metrallaments. Recep Tayyip Erdogan fa temps que somia governar com un nou sultà, però potser passarà a la història com un èmul d’Abdul Hamid II, el Sultà Sagnant.
