Erdogan i l’addicció al poder

URNES. “La democràcia és un mitjà, no un fi”, assegurava el 1996 un jove Recep Tayyip Erdogan en una entrevista al diari turc Milliyet. “La democràcia és un tramvia, hi puges per anar allà on vols i després en pots baixar”, afegia unes línies més tard l’aleshores polèmic i popular alcalde d’Istanbul.

Les urnes li han facilitat el cop definitiu a la separació de poders. Per la mínima, amb el país dividit, l’oposició silenciada i sense el suport de les grans zones urbanes de Turquia, Erdogan es pot convertir en el líder absolut d’un règim gairebé unipersonal per l’abolició del càrrec de primer ministre, l’aprimament de l’executiu i el control del partit -i per tant, dels diputats electes- des de la presidència del país. La democràcia va ser l’eina útil per guanyar el poder i construir l’imperi, però fa temps que les llibertats van començar a fer nosa.

“Turquia passa per molt més que turbulències polítiques, és una crisi existencial”, escriu Elif Shafak a The Guardian. “La por, la ràbia, l’angoixa i la paranoia s’han convertit en normals perquè ningú confia en ningú i ningú se sent segur”, assegura l’escriptora, que viu des de fa anys a Londres. Fa temps que Erdogan “va confondre democràcia amb majoria”, deia Shafak el novembre passat a l’ARA. Va confondre l’exercici del poder amb el seu control absolut.

MAJORIES. La força de la majoria -encara que sigui per la mínima- s’ha convertit en l’aval de la democràcia il·liberal. És “l’explosió de les majories amenaçades”, escrivia fa mesos el pensador búlgar Ivan Krastev al New York Times. Unes majories espantades, enfadades, compren amenaces interiors i exteriors. Els perills de “les idees i les institucions liberals, que debiliten la voluntat i la unitat nacional”, deia aleshores Krastev analitzant l’estat de la democràcia hongaresa i polonesa, o els perills d’un món globalitzat o d’una Unió Europea usurpadora de sobiranies.

I com més incertesa, més necessitat de líders forts, més predisposició a cedir llibertats. Ho revelava una enquesta d’Ipsos Mori publicada al gener. El 80% dels francesos, i el 66% dels turcs, es mostraven partidaris d’un “líder fort capaç de trencar les regles”. França apareixia com el país més pessimista d’Europa, amb un 67% dels enquestats convençuts que el seu país està en declivi i un 73% declarant-se “incompresos pels experts” (el segon resultat més alt, només per sota del 74% dels espanyols).

Què passa si és una majoria electoral la que escull un govern il·liberal o vota a favor d’una concentració absoluta del poder?

ESCENIFICACIÓ. Del populisme al despotisme hi va un tros. Tant Erdogan com Vladímir Putin “ja han superat la fase de construcció del seu poder i es concentren en la seva consolidació -explica l’analista de Stratfor Reva Goujon- i per això utilitzen la creativitat i la mà dura necessàries per tenir el control”. “Això implica des d’enginyeria constitucional fins a mesures dràstiques en el control dels mitjans de comunicació i silenciar l’oposició”, sentencia Goujon. Tots dos han triat la confrontació amb la UE, l’aliança d’interessos a Síria, les relacions de conveniència en els hidrocarburs, i han sabut construir una realitat a mida, reinterpretant el passat i la seva pròpia biografia.

Tots dos han excel·lit no només en la imposició de la seva voluntat sinó també en l’escenificació del seu poder. De l’exhibició nacionalista en la retòrica i l’escenografia d’Erdogan al mascle alfa d’un Putin fotografiat a pit descobert. El poder s’exerceix i s’explica. Diu l’ambaixador Carles Casajuana a Les lleis del castell que “el governant sap que la seva credibilitat depèn que els altres el considerin poderós”. Com més amenaçats s’han sentit Putin i Erdogan, més s’han multiplicat les seves exhibicions de força política o militar (a Ucraïna, Síria o el Kurdistan), més s’ha endurit el pols amb la resta de poders (judicials, opositors, mediàtics...) i més han apel·lat a la unitat interna entorn d’una figura dominant i paternal. És la força d’un règim divisiu, d’institucions fràgils i carregat d’enemics externs i interns. Com més s’aferren i reforcen el seu poder, més es debilita el país que volien restituir en imperi.