El resultat lògic d’un cicle electoral nefast, com el que ha patit ERC, és l’assumpció de responsabilitats. Per això han plegat Pere Aragonès, Marta Rovira i Sergi Sabrià. Immediatament, les mirades s’han dirigit cap a Oriol Junqueras, que tot i que continua inhabilitat, se’l considera l’inspirador de la línia política del partit. Junqueras, però, està encaparrat en tornar a la política institucional, i creu que té dret a intentar allò que la justícia espanyola, fins ara, li ha impedit. Sembla que, respecte d’això, volia una decisió immediata, però la direcció del partit –on la divisió és ben palesa– ha decidit convocar un congrés al novembre, amb marge perquè sorgeixin alternatives.
Amb Junqueras tinc una relació d’amistat des de fa vint anys, prèvia a la política. També amb Raül Romeva, amb qui vaig coincidir a l’Associació d’Objectors de Consciència. Veure aquestes dues persones tan pròximes tancades a la presó durant més de tres anys va fer que analitzés la seva actuació (i la de tots els implicats en els fets del 2017) amb més empatia que els que els han intentat humiliar. No oblidaré mai la tristesa i la ràbia que vaig sentir quan Romeva va ser rebut a la Ciutat de la Justícia amb crits de botifler i traïdor, per part d’una colla de pretesos patriotes.
Des d’un punt de vista personal, doncs, entenc que Junqueras vulgui liderar la nova etapa del partit. Primer, perquè fins ara li ha estat negat el dret a batre’s electoralment amb els seus rivals. Segon, perquè el seu paper va ser clau en la propagació de l’independentisme, dins i fora dels límits d’ERC, i també en l’èxit del referèndum de l’1 d’Octubre. Del fracàs posterior en té molta culpa, però no pas més que Carles Puigdemont. La rivalitat entre tots dos, com és sabut, ha marcat aquests últims anys.
Sembla que molta gent –dins d’ERC– és partidària que Junqueras i Puigdemont pleguin, perquè s’acabi aquesta eixorca pugna personal, de manera que l’independentisme passi pàgina del 2017 i es conjuri per la represa. Em sembla raonable. Però és de justícia assenyalar que, en els anys en què Puigdemont i el seu entorn s’entestaven en reivindicar la declaració d’independència fake, Junqueras i Rovira van ser els primers en acceptar que calia assumir errors i canviar d’estratègia. Una assumpció de responsabilitat que molts vam aplaudir. Però això no li ha suposat cap premi. Al contrari, ho ha pagat molt car en termes electorals.
La derrota recent d’ERC respon a causes diverses, però és normal que el partit busqui un revulsiu amb noms i cognoms. Ara bé: els que volen un nou lideratge tenen dos reptes indefugibles. Primer, trobar una persona capacitada per agafar el timó. No hi ha cap nom a les envistes, i això és un fracàs de l’actual direcció (Junqueras inclòs). Resulta incomprensible que amb la quantitat de consellers, alcaldes i alts càrrecs que ha tingut el partit en l’últim lustre, no s’hagi detectat i format una nova fornada de líders i candidats. El segon repte és definir una estratègia nova, si és que existeix. Perquè l’estratègia vigent, basada en la gestió dels problemes quotidians i el diàleg amb Madrid, ha estat rebutjada o ignorada pels electors. Perquè no hi creuen, o perquè creuen que l’han de dur a terme altres líders, o altres partits.
El gran problema que afronta ERC és que, encara que el seu congrés sigui al novembre, la seva estratègia s’haurà de decidir molt abans, triant entre les dues úniques opcions viables: permetre la investidura d’Illa, i collar-lo des de l’oposició, o bé inhibir-se’n, assumint el risc d’una repetició electoral. Per tant, qui lideri el partit a partir del novembre difícilment podrà començar de zero. Especialment si és Junqueras.
