Començo pel final: en l’actual procés congressual Esquerra haurà d’encarar el debat sobre la conveniència de deixar de ser un partit polític exclusivament independentista. Substituir l’objectiu final de la independència, fixat en l’article 2 dels estatuts des de la darrera dècada del segle XX, pel de la proclamació de la República Catalana. És voluntat d’alguns militants independentistes incorporar aquesta qüestió amb la mateixa naturalitat amb què s’han anat integrant noves estratègies post-Procés. Efectivament, atès que la victòria de l’1-O no havia estat la definitiva i motivats per la màxima de guanyar o aprendre, el republicanisme va assumir que només podria aspirar a liderar un nou procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació si era capaç d’entomar la penyora derivada de metabolitzar els errors comesos entre 2015 i 2017. Per exemple, haver confós el silenci de gran part dels nostres compatriotes no independentistes amb una adhesió passiva a l’unilateralisme.
Malgrat el preu pagat, ERC ha fet bona part dels deures. Difícilment pot rebatre’s que en l’actual conjuntura apareix com a via ineludible la crida al conjunt del catalanisme polític a participar activament en la construcció d’una solució que mobilitzi el conjunt de les classes populars. Sense sectarismes ni vetos creuats entre les esquerres catalanes. Indepes, sobiranistes o federalistes/autonomistes.
De fet, davant de la Catalunya dels vuit milions i el país que vindrà i acostant-nos a la commemoració del centenari d’ERC, se’ns fa present l’ADN fundacional empeltat per Macià i Companys el 1931: partit d’allau de tot el republicanisme català, heterogeni i divers, eix troncal de la Catalunya autonòmica republicana. Republicanisme sinònim de catalanitat, de justícia social i de combat contra tota mena d’autoritarismes. El mateix republicanisme que l’any 1989 fou capaç de desempallegar-se de l’exili interior imposat pel pujolisme i el socialisme com a pares fundadors de la Segona Restauració Borbònica fixant com a objectiu la independència. L’èxit d’una Esquerra que va traduir políticament els topalls de l’autonomisme constitucional i va saber llegir correctament les circumstàncies del moment per endinsar la societat cap a nous horitzons nacionals una vegada assumit majoritàriament el catalanisme autonòmic per part de la majoria de la població autòctona o provinent de les immigracions espanyoles.
D’igual manera, ara ens sentim interpel·lats pels canvis demogràfics, socials, econòmics, culturals, sociolingüístics i polítics que està experimentant la societat catalana. Caracteritzats tots ells per una acceleració tan evident com inqüestionable, és la percepció que el context internacional no contribueix a fer més favorables les condicions objectives de què vàrem gaudir en els anys del Procés. Actuar, doncs, sense dilacions en pro de la superació d’atrinxeraments ideològics proclius a convertir l’independentisme en una ideologia més que no pas en una via instrumental per fer realitat una societat catalana més lliure i justa.
Que les classes populars i les generacions més joves d’avui se sentin cridades a salvaguardar la catalanitat i a protagonitzar la construcció d’un procés d’alliberament nacional i social dependrà també de la voluntat del republicanisme de respondre amb celeritat als canvis experimentats en el nostre país. I de manera intensa, tal com correspon a una ideologia associada a la modernitat, aliena a encotillaments doctrinaris i dipositària del valor compartit per centenars de milions de persones d’arreu que “ningú no és més que ningú”.
En aquest context, és imprescindible que el partit degà de Catalunya es converteixi en el punt de trobada de les persones que se senten cridades a conquerir totes les sobiranies a què una societat ha d’aspirar per garantir la socialització de la riquesa i el benestar. Ergo, una Esquerra convertida en el gran contenidor de tot el sobiranisme nacional. Tant el dels que perseguim una República Catalana independent o associada a la resta de territoris dels Països Catalans com el de qui anhela una República Catalana articulada amb l’estat espanyol. Compartir, uns i altres, el camí, d’igual a igual i des d’un moment zero.
Perquè avui ja no es tracta d’aspirar a la conformació d’una esquerra nacional independentista, sinó de fer realitat l’hegemonia de les esquerres autodeterministes. Una plausibilitat que només serà realitat si ERC converteix el sobiranisme en el seu comú denominador en entendre que independència i República Catalana ni són conceptes antagònics ni imprescindiblement idèntics.
Aquí rau la llavor de la victòria. La resta, festeig al tribalisme ideològic perdedor.
