Què han de fer ERC i JxCat?
¿JxCat ha quedat per darrere d’ERC per culpa del PDECat o per culpa de no haver sabut retenir al seu si el PDECat? Quan dos se separen, la responsabilitat acostuma a ser compartida. Artur Mas no va sortir-se’n a l’hora d’evitar la ruptura i ara difícilment aconseguirà recosir la ferida, que només cicatritzarà si JxCat sap actuar amb la generositat del guanyador i amb l’esperit de tornar a unir diferents sensibilitats. Però li costarà, perquè si bé en el divorci ha guanyat, en la competició dins l’independentisme ha perdut, i el més fàcil és atribuir aquesta derrota pels pèls a Chacón. ¿Però segur que tots els vots de Chacón, si no s’hagués presentat, haurien anat a Borràs? Més aviat ho dubto. Però mai ho sabrem.
La gran incògnita ara és saber quina actitud tindrà JxCat de cara a la formació de govern. Si la seva prioritat és pactar un full de ruta explícit independentista, la cosa pinta complicada. Hi ha el perill evident que s’entri de nou en una competició de màxims desgastadora que no porti enlloc. L’independentisme necessita sumar, no competir internament. I sumar vol dir fer conviure tota la diversitat ideològica i estratègica. Només així s’avançarà. Ara mateix voler convertir això en un paper amb punts i comes és anar a la deriva.
L’independentisme necessita peremptòriament demostrar que sap governar, que té un projecte per treure el país de la gravíssima crisi pandèmica. La prioritat ha de ser pactar un programa de govern, un programa de salvació nacional, i treballar dur amb cohesió i lleialtat al voltant d’aquesta urgència. La crisi econòmica i social justifiquen anteposar la governança i arremangar-se per tirar endavant una societat que està al límit de les seves forces i la seva paciència. La CUP difícilment voldrà entrar en aquesta equació (i els comuns ja s’han descartat). Així doncs, és cosa d’ERC i JxCat.
D’entrada, hi ha en joc l’arribada dels milionaris fons europeus. Com sempre, els bascos ja ens han agafat avantatge: tenen la confiança i la interlocució directa amb Madrid (la Moncloa, ministeris, grans empreses). Aquí estem badant. Sí: cal anar a Madrid a negociar, a pressionar, a fer lobi. L’alternativa és l’empobriment general. Seria suïcida deixar passar aquest carro.
Quant al full de ruta sobiranista, el més raonable seria pactar un horitzó -amnistia i referèndum- i deixar autonomia de discurs estratègic a cada partit. Però l’acord hauria d’incloure no posar en risc la fortalesa del Govern ni les institucions: Generalitat i Parlament. És a dir, s’haurien d’evitar gesticulacions de cara a la galeria. I la taula de diàleg? Tampoc cal encallar-se d’entrada en aquest punt, que demana més temps i maduració, tant entre els partits independentistes o favorables al dret a decidir (comuns) com del PSOE. Amb la dreta dividida i afeblida, els pressupostos aprovats i uns resultats notables del PSC a Catalunya, Pedro Sánchez no sembla estar disposat a buscar una sortida dialogada, sinó més aviat a enrocar-se: comparar Vox amb JxCat és una provocació lamentable. Però és que ara mateix el PSOE està més obsedit a marcar distàncies amb el seu soci podemita que a treballar per una regeneració democràtica a Espanya i per la recerca d’una sortida al plet català. Amb Cs en caiguda lliure, Sánchez es vol fer amo del centre, amb les dosis de nacionalisme espanyol que calguin.
Davant d’això, l’independentisme haurà de jugar bé les pròpies cartes: fer-se fort al Govern -eficiència i cohesió-, mantenir el pols democràtic pels drets i llibertats bàsiques -pels presos i exiliats- i fer valer totes les armes de pressió i negociació possibles al Congrés, a Europa, al carrer i a la societat civil. I així guanyar temps per a l’entesa interna i per acabar sumant més.
