Les eleccions del 23-J van demostrar que la dreta espanyolista, malgrat les maniobres trileres i el control de bona part dels mitjans de comunicació estatals, representa menys de la meitat d'un electorat complex la coloració política i territorial del qual constitueix al mateix temps un problema i una esperança. Vull dir que, en l'ínterim etern cap a una república federal, és aquest “problema” el que impedeix que, tal com passa a altres països d'Europa, la dreta més radicalitzada s'apoderi de les regnes de l'Estat. Els resultats del 23-J demostren una vegada més que ningú no pot governar a Madrid sense negociar i pactar amb els anomenats “nacionalismes perifèrics”, cosa que és, sens dubte, una bona notícia per a la democràcia. L'erosió del bipartidisme i la fortalesa dels nacionalismes català i basc van fer d'Espanya, en altres moments de la seva història, un país sempre a punt del cop d'estat i la guerra civil, però avui aquesta combinació –almenys mentre l'existència de la UE contingui les temptacions del PP i del seu prolapse ultradretà– el tornen políticament interessant i potencialment més democràtic.
Ara bé, les darreres eleccions també han posat en relleu les diferències entre els nacionalismes basc i català. D'una banda, la derrota d'ETA fa deu anys no ha debilitat l'esquerra abertzale, que, al contrari, ha millorat els resultats i amenaça per primera vegada el PNB, el qual, en tot cas, continua sent socialment i institucionalment la columna vertebral d'Euskadi. D'altra banda, Bildu i el PNB, que mai no han compartit un projecte comú i que es disputen l'electorat per separat, de vegades amb acritud, convergeixen en una política –diguem-ne– de “responsabilitat estatal” en la seva relació amb el PSOE: Bildu assegura la governabilitat d'Espanya no menys que el PNB.
A Catalunya passa tot el contrari: la derrota del processisme (un moviment originalment ciutadà sense cap relació amb la violència) ha debilitat electoralment els partits independentistes. El 23-J la CUP no va obtenir cap escó i ERC i Junts van ser, respectivament, la quarta i cinquena força en vots, per darrere fins i tot del PP. Al mateix temps, ERC i Junts, units sota l'ala del processisme i per la persecució judicial, es disputen feroçment un electorat cada vegada més encongit. Ho fan mitjançant una mena de potlatch de gestos i declaracions buits, destinats a excitar les esperances d'un independentisme sense futur immediat i cada cop més virat cap a l'essencialisme: estratègia entròpica que dificulta les relacions amb el govern central. ERC i Junts, en efecte, estan més pendents de la seva pròpia batalla interna que del resultat de les negociacions amb el PSOE, negociacions que tots dos intenten posar al servei dels seus interessos partidistes en el marc d'aquesta petita guerra fratricida. Volen negociar, però volen destruir o danyar el seu company adversari; i aquesta contradicció irresoluble, expressió d'una greu irresponsabilitat política, és potencialment destructiva per a tothom.
La paradoxa, doncs, és aquesta: la investidura dependrà de dues forces perdedores, molt afeblides, i aferrissades l'una contra l'altra, que demanen una amnistia raonable –i perfectament legislable– mentre dirigeixen als seus respectius hooligans discursos públics enganyosos, de consum purament intern, que alimenten la fúria de la dreta espanyolista i obstaculitzen, per això mateix, la negociació. Aquest és el cas, per exemple, de la recent aprovació al Parlament de la proposta independentista de donar suport a la investidura de Sánchez només en el cas que aquest es comprometi a convocar un referèndum d'autodeterminació. ERC i Junts tenen ara més poder que força electoral, però en lloc d'utilitzar-lo per assolir un objectiu comú (que, a més, ajudaria a democratitzar el conjunt de l'Estat i a obrir el debat territorial), el dilapiden invocant l'espectre emfàtic d'un processisme mort que els seus dirigents saben mort i amb el qual saben que el PSOE, un partit en realitat espanyolista, no pot arribar a cap acord. El que ERC i Junts negocien seriosament i discretament per una banda, ho destrueixen després de manera pública i irresponsable per l'altra. El poder els permet arribar més lluny que la força, però aquesta força els imposa un límit que seria suïcida ignorar.
Més enllà del dur i traumàtic record de l'1-O, jornada de dol democràtic, i de les injustes conseqüències judicials, ERC i Junts són responsables, al meu entendre, d'haver malversat un enorme capital popular i democràtic mitjançant una fugida endavant que només ha servit per alimentar totes les ultradretes, les espanyolistes i les independentistes. Les negociacions per a la investidura de Sánchez obliguen ara totes les parts, vulguin o no, a un exercici de realisme esperançador: els obliguen a democratitzar-se a desgrat seu. El PSOE haurà de concedir l'amnistia, correcció democràtica d'un despropòsit majúscul, sense ensuperbir-se en el seu avantatge relatiu; Junts i ERC, per la seva banda, hauran d'assumir els seus errors i dedicar la meitat del seu temps a convèncer els seus votants que, si mai hi va haver una altra via, des de fa molt de temps no hi és. La investidura de Sánchez constitueix una doble oportunitat. Per a Espanya, la de frenar l'espanyolisme més fanàtic i naturalitzar el debat territorial; per a Catalunya, la de deixar enrere el processisme de la manera menys traumàtica i sumar-se a la lluita democràtica contra les dretes espanyolistes més radicals de les darreres dècades.
Tots haurien d'aprendre dels bascos. Sense renunciar als seus respectius programes i objectius, ni a les seves diferències abissals, tant el PNB com Bildu han entès molt bé el context, internacional i estatal, en què es mouen. Saben molt bé, a més, que les veritables negociacions començaran després de la investidura de Sánchez. Són totes aquestes negociacions, d'abans i de després, les que fan de la governabilitat a Espanya una cosa molt complexa, molt interessant, molt esperançadora i molt fràgil alhora.
