28/06/2024

ERC, crisi o oportunitat?

3 min
Pere Aragonès a la seu de ERC valorant els resultats del 12M

El primer impacte emocional davant la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme es va traduir inicialment en uns estimables resultats electorals i la possibilitat de construir les corresponents majories polítiques. Tanmateix, aquell efecte s’ha anat diluint. I les causes del retrocés electoral posterior encara no han estat completament avaluades. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El desencís de moltes persones que es van incorporar a l’activisme polític durant el cicle que va del 2010 al 2017 ha estat proporcional a les expectatives que s’havien generat anteriorment. També ha contribuït al desencís la pèrdua generalitzada de confiança en la política, a qualsevol escala: global, europea, espanyola, catalana, local. Especialment entre els electorats d’esquerres. I també la percepció que els desacords entre formacions sobiranistes no partien de diferències contrastades de concepció o estratègia, sinó d’una pulsió declarativa d’horitzó estrictament tàctic. Aquesta mena de factors han diferit el debat polític en profunditat sobre la realitat actual del país, les correlacions de forces reals, els problemes que dificulten la cohesió social, els colls d’ampolla que estrangulen polítiques públiques bàsiques, o quines són les prioritats del cicle polític obert amb l’aprovació de l’amnistia. El canvi de rasant és pronunciat.

El retrocés electoral independentista ha estat significativament agut en el cas d’ERC. En poc més d’un any i en quatre convocatòries consecutives (municipals, estatals, nacionals, europees) l’erosió del vot ha estat continuada. Com és lògic, això ha fet aflorar la necessitat de fer el debat que permeti  ressituar l’organització davant del nou cicle polític que les urnes han detectat amb claredat, i que estarà caracteritzat per la lògica de la construcció nacional en clau inclusiva i socialment avançada.

Aquest debat i l’autocrítica que en pugui derivar són imprescindibles per encarar el nou cicle amb ambició i determinació. De fet, amb l’horitzó del congrés del pròxim mes de novembre, el procés de debat i autocrítica ja s’ha iniciat. Ara toca arribar a les darreres conseqüències de la reflexió iniciada el 2018. En plena fase repressiva, Esquerra va saber llegir el nou escenari polític i fixar les noves prioritats (contra la repressió, per la recuperació institucional, atendre els reptes socials més urgents). Això no li ha reportat gaires beneficis al partit republicà. Al contrari, n’ha pagat el preu d’haver volgut anticipar una veritat que una part significativa del moviment independentista no volia sentir. L’entorn independentista ha estat molt condicionat per discursos fantasiosos que apel·len a l’emotivitat. Potser ha sobrat timidesa i ha mancat  seguretat i convicció en la construcció del relat d’ERC.

El debat intern a ERC ha de culminar l’anàlisi del cicle de reflux posterior al cicle ascendent 2010-2017. Certament, el moment d’encetar-lo no ha estat triat ni programat. Tancat el cicle electoral, la conveniència del debat i la renovació s’ha plantejat des de diverses instàncies i en múltiples espais. És en aquest context que pren forma el manifest “Reactivem l’Esquerra Nacional”. Els punts que el manifest proposa considerar prioritàriament són: la modernització i l’enfortiment de l’organització; refermar la unitat interna al voltant de l’actualització dels valors i principis republicans; refermar l’estratègia de majoria social, negociació política i referèndum; avançar cap a una presa de decisions més coral i participativa; procedir a la renovació de la cúpula dirigent amb respecte, generositat i corresponsabilitat. El manifest no va contra ningú, ni planteja cap discrepància ideològica amb l’estratègia que ha articulat Esquerra en els darrers anys. Només demana la seva actualització i una transició reflexiva i endreçada: que el què doni sentit al qui. Saber què cal fer per poder fer emergir o consolidar els lideratges més adequats en aquesta nova fase del procés d’autodeterminació.

Estem convençuts que per traçar el camí a seguir pel catalanisme republicà en els pròxims anys serà fonamental identificar les prioritats polítiques. Ja s’han assenyalat quatre urgències o amenaces: el finançament, l’emergència climàtica, l’emergència lingüística i el creixement local i global de l’extrema dreta, que agreuja la crisi de legitimitat de la democràcia. Si Esquerra sap liderar aquestes lluites compartides, la crisi significarà canvi i oportunitat. Potser molt abans del que alguns sospiten.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras són professors de comunicació a la UAB
stats