L'era dels drets

Crec que és inequívoc que un gran nombre dels qui vivim a les societats occidentals fem el gallet, orgullosos, quan anunciem que la nostra era és la més copiosa en drets. Per desgràcia, ens en vanagloriem tant, que no els traiem a rogle per discutir-los. A voltes penso que, com que hem pres la llibertat individual per un valor absolut, és a dir, un valor deslliurat de raonament crític, som incapaços de veure quines seqüeles irradia la seva execució. Malauradament, el liberalisme polític —una llaminadura ben dolça tant per a aquells que poden fer el que volen com per a aquells que també ho volen però no poden— ha commogut, amb les seves promeses, moltes de les ànimes que ens envolten. Tot i que és innegable que hem de defensar la pròpia llibertat, també hem de malfiar-nos-en si la voluntat última és viure en una societat igualitària. Molts dels drets que celebrem amb aplaudiments vulneren aquesta fita, perquè són creats des d’unes institucions impregnades d’unes ideologies molt concretes que ens allunyen d’una justa convivència. En efecte, no hem de confondre els drets amb els privilegis, i encara menys deixar-nos enganyar per les democràcies liberals quan tenen la barra d’emmascarar els segons i vendre’ns-els com a trofeus. Sembla que a la nostra societat hi convisquin dos raonaments ben diferenciats. Per una banda, els polítics encara profereixen discursos enclavats en valors socialdemòcrates, però, per l’altra, les seves accions s’esforcen perquè la llibertat individual i empresarial guanyi terreny a la col·lectiva. 

De totes maneres, aquesta pugna ideològica no només fa enrenou a les institucions. També la portem tots a dins. Apreciem una societat que tingui cura de l’altre i el protegeixi, però som presos de l’egoisme i la cobdícia liberal. Ningú s’atrevirà a renunciar als seus privilegis i, a més a més, s’enganyarà a si mateix considerant-los drets fonamentals. No cal dir que l’Estat, mitjançant les lleis, dona suport a aquesta farsa, perquè sovint la legalitat es confon amb la moral. L’exemple més evident és el de la prostitució, que a l’estat espanyol no està prohibida per llei. El Codi Penal castiga només els proxenetes, però no impedeix la utilització sexual de la dona i, per tant, la normalitza. Això significa que l’Estat protegeix els privilegis de qualsevol home que abusi d’una dona i la cosifiqui per al seu plaer. En comptes d’abolir la prostitució i vetllar perquè les dones tinguin una feina digna, participa de la lògica patriarcal atorgant llibertat als homes perquè les violin quan els vingui de gust dins el marc de la legalitat. 

Tanmateix, la realitat es complica quan ens situem davant de dues opressions i la pietat ens ennuvola el pensament. Fa temps que la gent amb diversitat funcional demana tenir dret a gaudir de la sexualitat. Dels homes o les dones que exerceixen aquesta mena de prostitució en diuen assistents sexuals. La demanda parteix del fet que aquest col·lectiu vulnerable té dificultats per viure amb plenitud la seva sexualitat i consideren que és necessari que algú es converteixi en un instrument per a la seva satisfacció. La majoria d’arguments que defensen aquesta mena de prostitució parteixen de la compassió, atès que és un infortuni que la gent amb diversitat funcional es vegi privada d’afecte. Però les decisions polítiques no poden fonamentar-se en la commiseració, perquè per ser preses necessiten molta abstracció i una anàlisi estructural exhaustiva per tal de no justificar conductes abusives. Considero que permetre que la gent amb diversitat funcional disposi de privilegis per sobre de la resta, és a dir, de capacitat per explotar un altre ésser humà, encara que sigui en un cas molt concret i que en gran part dels seus àmbits vitals pateixin discriminació, pressuposa que ells no poden ser desitjables i que l’única manera que tenen d’obtenir sexe és a través d’un intercanvi mercantil. Com en el cas de la demanada de regulació de la prostitució, no hi ha una voluntat de replantejar la societat. No es busca erradicar la dominació ideològica que els margina i alliberar-los de la manca de desig que els altres puguin sentir per ells, sinó satisfer momentàniament un anhel. Hem de construir una política forta que augmenti el seu benestar i que aquesta llibertat i millora de les seves condicions no passi per la rebaixa de les circumstàncies vitals d’una altra persona. Ana Pollán s’expressa de forma contundent quan diu que tenir una discapacitat no permet exigir sexe, perquè el sexe és un desig i no una necessitat. Formar part d’una societat injusta, que empresona la diferència i la condemna a la soledat, que li nega la mirada dels altres, hauria de ser una raó de pes per començar a obrir nous horitzons i no caure en l’error de mantenir la mateixa lògica per generar encara més diferència.