Com una bomba: així va caure sobre els nostres caps l'anunci d'Albert Sánchez Piñol de publicar la seva propera novel·la en castellà. Un dels escriptors amb més públic a dins i fora del nostre país anunciava que havia optat pel castellà per a la seva propera obra. Un acte d'absoluta llibertat i de plena normalitat... si no fos que no vivim en un país normal. Ho sabia l'editorial i ho sabia l'autor: l'únic titular de l'anunci no era l'argument de la història, ni la data de publicació, sinó el canvi de llengua. Els interrogatoris als quals es va sotmetre l'autor en una maratoniana i esgotadora ronda d'entrevistes desembocaven inevitablement en la mateixa pregunta: per què en castellà? Per què aquesta tria? Per què ara? Per què? Per què? La seva explicació va ser tan clara com irrebatible: "La vaig començar a escriure en català i no em sortia res. Quan m'hi vaig posar en castellà, tot va començar a fluir i ja no vaig parar". El millor de l'explicació és que no era ideològica, feia tan sols referència al procés creatiu: el canvi de llengua havia estat únicament degut a la voluntat de desbloquejar la paràlisi narrativa.
Algú s'ha precipitat a dir que Sánchez Piñol ho ha fet per guanyar lectors, que és l'eufemisme per no dir que ho ha fet per guanyar més diners. Però aquesta hipòtesi és poc versemblant, en primer lloc perquè Sánchez Piñol sempre ha venut molts més exemplars en català que no pas en castellà i per tant tria la llengua que menys beneficis li ha donat fins ara. Però és que, a més a més, en una de les múltiples entrevistes que ha concedit, ha reconegut que la novel·la "té el punt de vista del catalanisme", és a dir, que manté la complicitat amb les idees que ell sempre ha manifestat. No se m'acut una estratègia menys comercial i menys pensada a buscar el benefici propi que anar a defensar la causa d'un catalanisme, sigui quin sigui, vehiculat amb la llengua castellana. Si ho feia per guanyar diners, quina tàctica tan equivocada! Coneixent el lloc on ens ha tocat viure, és probable que d'entrada Sánchez Piñol es quedi més sol que un mussol: aquí l'abandonaran per la tria de la llengua, allà el marginaran per la tria de la temàtica i pel seu posicionament ideològic. No, no era cap campanya de màrqueting. Era tan sols un escriptor explicant com i per què ha escrit un llibre.
Una vegada més, la substància no era en l'anunci de Sánchez Piñol sinó en la reacció que ha tingut una part del país en conèixer la notícia. La sensació inicial de xoc ha estat un mirall del que ens passa, un reflex de l'estat esquizofrènic en què vivim. S'ha interpel·lat l'autor com si fos el responsable d'alguna cosa, com si fos còmplice d'un nou atac contra el català, i l'únic cert és que la tria de Sánchez Piñol no té res a veure amb la precària situació de la llengua catalana. Perquè molts hem denunciat, i ho seguirem fent, que el català pateix una situació d'absoluta inferioritat. Només cal fer una ullada a la cartellera, on les pel·lícules en català viuen una situació humiliant de parcial o total desaparició. És una heroïcitat trobar un DVD infantil en català, i és una quimera que et jutgin en català. Ningú pot negar que la situació en què està la nostra llengua és, en alguns àmbits, de total arraconament, sotmesa a una pressió insuportable per la llengua dominant. Però reivindicar la llengua hauria de ser compatible amb respectar la tria que pugui fer qualsevol escriptor en un moment determinat.
Sánchez Piñol ha tingut la gosadia d'actuar com si ja fóssim independents. Com si ja ens haguéssim alliberat de tots els complexos que portem a sobre i visquéssim ja en un país normal. És admirable la naturalitat amb què ho ha explicat i la predisposició gandhiana que ha mostrat a rebre bufetades injustes. "Em diran que he desertat", ha dit amb gran resignació, i de fet la paraula traïdor ja circulava de boca en boca aquella mateix tarda. Abans que comencin a disparar-li els franctiradors de la puresa, caldrà recordar a tots els que el critiquin que no hi ha gaires llibres que hagin fet tant pel català com La pell freda , venuda com un bestseller en molts països del món i divulgadora de la nostra cultura més enllà de les nostres fronteres. Que en el seu procés creatiu hagi decidit triar el castellà no ens pot fer confondre el tret una altra vegada. Una de les especialitats del nostre país és equivocar-se d'enemic. Per cert, enmig de tant soroll, caldrà que no oblidem llegir la novel·la. A veure si al final ens passarà per alt el més important.