La política és l’activitat humana en la qual els errors queden consignats més clara i públicament per la història, en la qual les afirmacions contundents, si no van acompanyades per fets, es giren contra qui les formula.
Dos errors d’un gran estadista, Churchill: a) l’atac a Gal·lípoli del Regne Unit i França el 1915, una gran derrota i una humiliació per la Royal Navy amb un balanç de mig milió de morts, b) el retorn al patró or de la lliura esterlina el 1925, que va contribuir a la Gran Depressió del 1929 i va haver de ser abandonat el 1931. En tots dos casos, la decisió va ser equivocada per una avaluació de la realitat errònia.
Malgrat el prestigi polític del personatge, semblava difícil que tornés a la política activa. Però va passar quan, el juny de 1940, l’ofensiva dels exèrcits alemanys, la caiguda de Bèlgica i Holanda i l’enfonsament de l’exèrcit francès va fer evident que calia un primer ministre amb visió i coratge al Regne Unit. Les alternatives eren la guerra total, amb victòria incerta, o la cessió i la pau indigna, equivalent a la derrota. Hi havia poc dubte, s’havia d’aguantar perquè en poc més d’un any els EUA no podrien evitar entrar en guerra. El precedent del 1916 era il·lustratiu del que passaria, la neutralitat i l’oposició a la guerra del poble americà tenia un límit... que la seva seguretat no es posés en perill.
Helmut Kohl va ser un canceller mediocre, però el 1980 va triar la bona solució per reunificar Alemanya: aconseguir el suport dels EUA, guanyador de la guerra freda; l’acceptació de l'URSS, en un mar de confusió interna única i mai més repetida; la indiferència negativa de França; i, finalment, vèncer la resistència del poble alemany de la DDR garantint que els seus diners multiplicarien el seu valor perquè el canvi entre els marcs de la DDR i de la República Federal seria un per un.
Els grans homes també s’equivoquen quan no jutgen la realitat tal com és, i els mediocres l’encerten quan actuen sense por aprofitant les oportunitats quan es presenten, però la conclusió que ara cal remarcar és que, malgrat els errors, sempre hi ha possibilitat d’esmena... si es té i se sap aprofitar una nova oportunitat.
L'octubre del 2017 el president Puigdemont tenia dues alternatives, convocar eleccions autonòmiques o declarar la independència. La segona alternativa era inviable perquè no hi havia un pla sòlid per fer-ho ni hi havia un suport sòlid a Europa. La primera hauria donat una gran victòria electoral a l’independentisme, l’efervescència social i l’entusiasme era en aquell moment excepcional, però òbviament Catalunya hauria continuat dintre de l’Estat perquè unes eleccions autonòmiques no suposen cap plebiscit a favor de la secessió. Calia actuar abans que l’Estat intervingués la Generalitat i anul·lés l’autonomia de Catalunya. Quant de patiment, també el propi, ens hauríem estalviat.
Declarar la independència i revocar-la tot seguit era la pitjor de les alternatives perquè donava a l’Estat raó per anul·lar l’autonomia i impedia a la Generalitat reaccionar políticament, perquè deixava d’existir per un temps.
Ara Junts demana: a) la transferència de l’autoritat en immigració, especialment difícil perquè suposa per a l’Estat perdre la competència integral del control de fronteres, i això és una part consubstancial de la seva naturalesa; i b) la possibilitat de plantejar una qüestió de confiança que, si es guanya, afeblirà el govern d’Espanya i, si es perd, portarà a eleccions.
Aquestes dues qüestions, no essencials per a Catalunya, fan més difícil la negociació del nou finançament perquè generen un escenari de confrontació i faciliten la crítica de la dreta. El nou finançament sí que és essencial per Catalunya. Podem guanyar qüestions de segon ordre i fer més difícil les de primer. S’allunya, per idèntiques raons, la possibilitat de negociar noves competències com ara la gestió dels trens de Rodalies, o la compensació econòmica per les inversions no fetes en el darrer any, per les quals cal un entorn de col·laboració i no de confrontació.
De què serveix col·locar contra la paret el govern central si l’escenari que s’obre, si cau, és molt pitjor que l’actual? Estem segurs que sabem cap on anem?, que reptar a la contrapart és la millor manera de concloure una negociació? No seria més lògica la discreció i no portar les qüestions al límit, quan no hi ha seguretat de poder aguantar l’envit si s’arriba a la confrontació i la certesa que l’entorn polític serà pitjor que l’actual si s’afebleix el Govern Central?
Com al 2017, ens sobra gestualitat i ens falta seguretat en el que realment podem mantenir si s’arriba al xoc.
La imatge que tot això suggereix és la baralla de dos oponents acarnissats dalt de la muralla del castell sabent que, si cauen, els assetjants, que són fora i s’ho miren amb interès, els poden anul·lar conquistant el castell que ja no defensa ningú.
Un element important de la negociació és mostrar fortalesa, encara que no se'n tingui tanta com caldria. Reconèixer públicament, com es fa ara, que la contrapart no et valora i no et respecta com mereixes, és començar acceptant la pròpia inferioritat. És fer exactament el contrari que mostrar fortalesa perquè es té la seguretat, real o figurada, que la contrapart haurà de venir a negociar amb tu, li agradi més o menys perquè no té alternativa. Però això requereix calma i fermesa, poques manifestacions públiques i alguns fets.
