Els equips del règim

Imatge panoràmica del Santiago Bernabéu.
20/04/2023
3 min

L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre, i les Urquinaones i Tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi, un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquesta situació, la pregunta ja no és quants gols acabaràs marcant sinó quants podràs evitar que et marquin. Som ja al sisè any de golejada sistemàtica, com a mínim en el terreny polític (en el terreny jurídic europeu hem aconseguit demostrar la parcialitat d’alguns àrbitres i estem fins i tot en vies de configurar unes noves normes del joc). Si algú dubtava què hi ha després d’un acte de sobirania, què hi havia a l’espai exterior, ara ja ho sabem: si no aguantes, l’Estat imposa les normes i els càstigs i fins i tot escull els nous interlocutors. Sí, quan domines la Lliga sencera també pots escollir contra qui jugues: s’han impedit investidures i inhabilitat diversos líders abans d’arribar a un govern català monocolor, o més aviat incolor, i per tant ja podem començar a parlar.

En aquest context d’independentisme dividit i de govern en minoria (i de carrers refredats), el règim fixa els termes del “diàleg” no sense abans escampar el missatge, fals, que un referèndum d’autodeterminació és constitucionalment “impossible” (Astrid Barrio també hi afegeix que és un “fet violent”). El guió sembla escrit per acabar acordant una reforma constitucional i/o estatutària. La pregunta a si això és un frau a l’1 d’Octubre es respon sola. Però es podria argumentar que, entrant en la dinàmica de l’adversari (“quan no pots amb ell, abraça’t a ell”), hi ha alguna oportunitat de tornar a recuperar la pilota. És a dir, repetir la jugada de l’Estatut per preparar una enèsima decepció tot argumentant que s’ha provat de plantejar una nova proposta “constitucional” i “raonable”. Jo crec, vull dir sé, que aquest intent de guanyar temps és una sobirana pèrdua de temps. I també crec que el govern ho sap. M’explico: avui l’Estat es permet dialogar amb independentistes, però no amb independentistes disposats a declarar la independència. És com voler negociar un nou acord matrimonial, però descartant l’opció del divorci. O pagar la carrera al teu fill però sempre que no acabi emancipant-se. O negociar amb el sindicat sense contemplar el dret de vaga. Es volen acordar els termes d’un nou ordre, obviant l’absoluta desafecció provocada cap a l’ordre vigent, i sobretot sense sortir dels paràmetres sagrats del règim. Això ja va succeir amb la negociació dels “nous ordres” del 1932, del 1978 o del 2006: al final, sempre apareixen els àrbitres comprats i els favoritismes de llotja. No és només amb Franco que hi havia un equip del règim, l’actual règim també té els seus. La pregunta és si el nostre equip, el Barça posem per cas, també vol ser-ne un. És a dir, jugar al seu joc. Parlar el seu idioma. Negociar les condicions per quedar-se i no les condicions per marxar. Donar la raó, actualitzada, al vídeo del Reial Madrid. 

Sí, hi ha altres sortides: si el fet d’haver dut el conflicte als jutjats té algun avantatge, és que els àrbitres de la Champions juguen més net. Descartada la mediació quan pertocava, ara tot ens aboca als pronunciaments judicials europeus. Però en el terreny polític això ha d’anar acompanyat d’una mobilització intensa i una unitat estratègica disposada no a resistir, sinó a guanyar. I és que, un cop s’ha arribat als jutjats, com ha volgut l’Estat, la pèrdua de la pilota podria no ser el pitjor dels seus malsons: a aquestes altures ja no es poden descartar targetes vermelles, mesures severes i, fins i tot, si hi ha hagut abusos, ordres d’allunyament. Però mentrestant la política ha de provar de mantenir un mínim de nivell, i un mínim de dignitat. No hi ha victòria possible sense sortir del règim del Bernabéu. Que, com tothom sap, no és un estadi sinó una plaça de toros. 

Jordi Cabré és advocat i escriptor
stats