Els equips que no entrenem
Tothom té la seva frase de Johan Cruyff preferida. La meva fa referència al grau d’enteniment que els aficionats tenen del que passa sobre un terreny de joc. “N’hi ha molts que poden dir que un equip juga malament. N’hi ha pocs que poden dir per què juga malament. I n’hi ha poquíssims que poden dir el que cal fer perquè jugui millor”. La cita em va venir a la memòria l’altre dia mentre llegia El baloncesto invisible, un llibre en què Miguel Panadés analitza el bàsquet com a forma de vida, com a excusa per aprendre i ensenyar.
El periodista, que durant anys va escriure cròniques de bàsquet delicioses a El Mundo i reportatges que destil·laven il·lusió a Gigantes del Basket, hi diu la seva sobre els processos formatius. “Acostumem a cometre l’error de creure’ns els millors entrenadors dels equips que no entrenem. Som molt bons fent canvis des de la graderia o el sofà, prenent decisions sobre l’equip que entrena un altre col·lega. Observem més per criticar que per aprendre, desaprofitem la circumstància que la porta de l’aprenentatge està permanentment oberta, perquè en qualsevol moment i de qualsevol entrenador en podem extreure bones lectures. Perquè el bàsquet sempre ens està ensenyant, sempre ens està posant al nostre lloc i demostrant-nos, amb fets, que és el joc el que mana”. La frase és massa llarga per tatuar-me-la, però la vaig subratllar.
La tendència no és nova, i tant aficionats com periodistes fa anys que la posem en pràctica, però les xarxes socials han aconseguit fer més visibles les crítiques i els vaticinis. La impaciència, a més, ha crescut exageradament fins a convertir-se en una caricatura. Si abans es necessitaven cinc resultats dolents per criticar un entrenador, ara n’hi ha prou amb cinc minuts de partit. Algunes vegades ni això, i les clatellades arriben amb la convocatòria o l’anunci de l’alineació titular.
El debat forma part del joc, enriqueix l’espectacle i als mitjans de comunicació ens permet viure. Tots els punts de vista són benvinguts i cadascú té dret a opinar posant l’accent allà on més li vingui de gust. Des dels resultats fins a l’estil de joc, passant pel pes del planter o les rotacions. Si eines com ara l’ instant replay o el VAR no han acabat amb la disparitat d’opinions sobre les decisions arbitrals, res fa pensar que un entrenador pugui aconseguir una unanimitat col·lectiva. Molta gent els veu com un mal necessari i, en canvi, a mi cada vegada m’agraden més.