El predomini abusiu del Barça en el nostre panorama esportiu pot agradar més o menys, però és un reflex prou ponderat de la força de la ciutat de Barcelona en relació amb el conjunt del territori. Sense Barcelona i sense el Barça seríem un país més invisible als ulls del món. És una sort, a més, que el Barça continuï reivindicant la seva catalanitat encara que la globalització l’hauria d’haver portat en la direcció contrària. Ja ens agradaria a molts que la ciutat que porta el nom del nostro club (com deia Josep Lluís Núñez) exercís la seva condició de capital del país amb la fermesa amb què ho fa el Barça. Això us ho diu un culer, però també us ho diu un soci del Joventut de Badalona que voldria que la potència del Barça no destruís una altra fortalesa de l’esport català, que és la seva coralitat, la seva territorialitat, el seu caràcter poliesportiu. De la mateixa manera que voldria que la grandesa de Barcelona no es girés contra els seus propis habitants ni convertís la resta del país en un desert social i econòmic, com ha passat amb Madrid i l’Espanya buidada.
Dit això, hem d’entendre que correm un risc quan deleguem la defensa de la nostra identitat a un club de futbol que, com tots els clubs esportius, està sotmès a vaivens esportius i a models de gestió molt millorables i de difícil control. Per dir-ho clar, no ens correspon al conjunt dels catalans, ni tampoc al govern, protegir o justificar el que fan o han fet els dirigents del Barça, especialment després del que ha passat del nuñisme ençà. El cas Negreira, del qual encara no sabem tots els detalls, no hauria d’habilitar Jan Laporta per parlar de la persecució “d’un dels símbols identitaris de Catalunya”, a l’estil del que ha fet –a una altra escala, òbviament– Laura Borràs, o del que va fer Jordi Pujol en temps de Banca Catalana. No dubto que Laporta estima el seu club i el seu país, però la seva principal obligació és donar explicacions convincents sobre uns pagaments que costen de justificar, i no traspassar-nos a tots aquesta responsabilitat.
Laporta, però, ha tingut la sort que en un món tan primari i testosterònic com el futbol la dialèctica és poc sofisticada. Va aprofitar la seva compareixença per atacar l’etern rival, “l’equip del règim”, i totes les baixes passions es van mobilitzar. Un vídeo ridícul del Reial Madrid, vinculant el Barça amb el franquisme, ha desviat l’atenció d’un cas de possible corrupció que mereixeria una explicació més clara i de més abast. Crec que ningú se sorprendrà en saber que el Barça ha buscat maneres de fer-se sentir en l’estament arbitral (com ho ha fet a la LFP, o a la UEFA...) per compensar l’enorme influència del Madrid en tots aquests àmbits. El club blanc, si no l’equip del règim, era i és l’equip del poder; ho va ser especialment durant el franquisme (això també ho dic com a soci del Joventut, que ho va patir en pròpia carn durant molts anys), i tal com funciona Espanya seria molt estrany que no fos així.
Tot i la quantitat de diners que belluga, el futbol professional és un negoci basat en la passió i en el simbolisme. Per ser l’equip del poder només cal que els poderosos –de tots els àmbits– portin la teva samarreta i celebrin els teus gols. Va d’això, el futbol. I això és el que explica que a l’Espanya de Franco, centralista i acomplexada, un club potent com el Madrid multipliqués la seva influència, la qual cosa no és suficient per explicar la seva brillant trajectòria, especialment a Europa. Però sí que explica la pressió afegida que han sentit, senten i sentiran els àrbitres quan han de xiular al Bernabéu.
