Avui, tots plegats, asseguts a la butaca de galliner des d'on participem habitualment en la societat de l’espectacle, ens hem preguntat si érem de l’equip Shakira o de l’equip Piqué. Com que el circ era sucós, hem anat a comprar crispetes i ens hem delectat en el repàs a la lletra de la cançó, enjogassats i amb la morbositat ben sadollada. Fins i tot la ministra portaveu del govern espanyol s'ha fet fotografiar al cotxe, mirant al mòbil el vídeo de la cantant, pretextant que els periodistes li havien demanat si havia sentit la cançó.
La lletra era tan llaminera que hem oblidat que la pregunta de quin és el nostre equip no té, necessàriament, una resposta binària. Per exemple, es pot anar amb l’elegància en la gestió del trencament sentimental d’una parella. Es pot anar amb la distància a l’hora de sentir-se concernit per una notícia que parla del despit d’una dona rica i famosa, que fins ara convivia amb un home també ric i famós, el drama dels quals no resisteix cap comparació, ni en gravetat ni importància, posat al costat de qualsevol dels altres titulars que l’actualitat del dia ha convertit en companys de viatge informatiu, com ara la falta de metges, la violència masclista o la guerra d’Ucraïna.
I, sobretot, es pot anar amb el respecte pels fills, menors d’edat però amb prou coneixement per quedar esquitxats en el seu desenvolupament emocional pels draps bruts que exhibeixin els seus pares.
Hem assistit al drama personal convertit en operació de màrqueting i en un show business lucratiu, i, posats a triar equip, potser que ens preguntem si volem ser o no ser d’eixe món.
